De frase infinita a pla seqüencia

Escrivia László Krasznahorkai en la seva novel·la Al Norte la montaña, al Sur el lago, al Oeste el camino, al Este el río, un bonic viatge literari al Japó: "No va trobar la porta allà on havia suposat que era. Quan va prendre consciència d’haver entrat, ja feia una estona que era dins". Aquesta frase defineix bé l’obra rica en descripcions i suggeriments, alhora que subterrània i complexa.

La seva prosa postmodernista, melancòlica i fantasiosa casa a la perfecció amb les imatges creades pel gran cineasta hongarès del seu temps, Béla Tarr. Krasznahorkai va néixer el 1954. Tarr, el 1955. Van començar a col·laborar en La condena, pel·lícula de 1988 ambientada en una ciutat minera en la qual els personatges sobreviuen com poden. Era el cinquè film de Tarr. Cap dels que va fer continuació van prescindir de Krasznahorkai.

Van entrar en contacte, van posar en conflicte o en harmonia les seves idees i es van identificar plenament, fins al punt que la personalitat d’un arriba a confondre’s amb la de l’altre. Les novel·les de Krasznahorkai s’alimenten del cine de Tarr, igual que les pel·lícules de Tarr són com són gràcies en part als guions del literat. L’obra cabdal de Tarr, Sátántangó (1994), un exercici hipnòtic i abismal de 450 minuts que retrata la vida en una granja col·lectiva de l’Hongria postcomunista des de diversos punts de vista, no només es basa en una novel·la de Krasznahorkai, sinó que n’és coguionista i separa, eliminar i modificar tot allò que funciona en un llibre però no tant en una pel·lícula.

Notícies relacionades

Versió violenta de ‘Quina nit!’

Una exposició busseja en el "somni americà" de Miró

Aquesta ha sigut sempre la comunió entre tots dos: saber en quin terreny es mouen i diferenciar un llenguatge de l’altre. Una altra de les obres cabdals del director, Harmonías de Weckmeister (2000), també es va basar en una novel·la de Krasznahorkai.

Per Tarrr no deu ser fàcil escriure. És difícil, sens dubte, transcriure en imatges en moviment les històries de Krasznahorkai. No és estrany, en aquest sentit, que la part més important de l’obra del cineasta estigui associada a l’escriptor, igual que pot entendre’s que el premi Nobel d’enguany no hagi escrit guions per a cap altre director. Alguna cosa més que ànimes bessones.