Clara Mallart, ecòloga industrial i dissenyadora: «Budia el teu armari sobre el llit i compta: ¿ho necessito?, ¿ho faré servir?, ¿de què està fet?, ¿qui l’ha produït?»

El punt de partida és quotidià. Dues amigues que comparteixen pis. Una consumidora habitual de cadenes ‘low cost’ i una dissenyadora crítica amb el sistema. La història de Rita i Nico –guionitzada per Anna Llarch i il·lustrada per Panchulei– funciona com a mirall generacional. A través de la seva transformació, el còmic intercala vinyetes amb dades i infografies que radiografien el model dominant: el del ‘fast fashion’.

«El missatge no és ‘no compris’ –matitza Mallart–. La idea no era responsabilitzar ni ser moralista, sinó mostrar que aquest és el sistema, però que podem decidir com ens hi relacionem». Un sistema que, segons la Comissió Europea, ja és el quart sector més impactant en emissions globals de CO₂ (8%) i el tercer, en ús d’aigua i sòl. Cada europeu consumeix uns 16 quilos de tèxtil a l’any i a la UE es descarten gairebé 19 quilos per persona. Cada segon, en algun lloc del món, un camió ple de roba s’incinera o acaba en abocadors incontrolats.

Identitat i indústria

La moda no és només tela. És identitat. «La roba ens identifica, ens fa sentir part d’un grup, comunica», recorda l’autora. Però també és indústria. Des de finals del segle XX, el model s’ha accelerat fins a trencar l’estacionalitat tradicional. «Han generat novetat constant. I ara ja parlem de moda ultraràpida: peces noves cada dia a cop de clic». La lògica és lineal: extreure, produir, consumir i llençar. Un engranatge construït sobre decisions polítiques que van impulsar el consum com a motor econòmic i van consolidar la divisió entre un Nord Global consumidor i un Sud Global productor.

«El 80% de l’impacte ambiental d’una peça es decideix en la fase de disseny», remarca Mallart. El material escollit, el proveïdor, els processos de tintat o si serà reciclable determinen la seva empremta ambiental. Per això, insisteix, en la importància de l’ecodisseny, la traçabilitat i la transparència. «Quan comprem, hauríem de saber a qui comprem, quant comprem i com està feta aquesta peça», afirma.

La conversa pública sol assenyalar el consumidor, però l’autora és clara: «És un sistema en què tots participem: empreses, consumidors i també l’administració». La Unió Europea treballa en noves regulacions, entre les quals un passaport digital del producte, una etiqueta que permeti conèixer els impactes i característiques de cada peça, a l’estil de l’etiquetatge energètic dels electrodomèstics. França ja ha fet un primer pas amb el seu sistema Ecovalis.

Canvi radical

Aquest possible etiquetatge no és un simple gest informatiu, sinó un canvi cultural profund. Igual que avui mirem gairebé de manera automàtica l’eficiència energètica d’una nevera o el Nutriscore d’un aliment, l’aspiració és que consultem l’impacte d’una peça abans de passar per caixa. Que la dada ambiental deixi de ser una nota al peu invisible i es converteixi en un criteri de decisió tan rellevant com el preu o el disseny. Perquè, com insisteix Mallart, la transformació no serà només tecnològica o legislativa: serà també simbòlica. «Implicarà redefinir què entenem per valor, per qualitat i per desig en un mercat que durant dècades ens ha entrenat per comprar ràpid, barat i sense preguntes», insisteix.

Mentrestant, emergeixen alternatives. Marques que produeixen menys i millor, que aposten per la proximitat, per col·leccions atemporals o per la circularitat. Propostes de revenda, lloguer, intercanvi o customització que allarguen la vida útil de les peces. «¿Els preus de la moda lenta són realment més cars? ¿O és que la moda ràpida és massa barata perquè algú més està pagant el cost real?», planteja el llibre.

Samarretes barates

El còmic també aborda la pressió estètica i la construcció del desig. «El model ha distorsionat el valor que donem a la roba. Que una samarreta costi molt poc, cinc euros, desvalora tota la feina que hi ha al darrere», considera Mallart. I, no obstant, insisteix, no es tracta de demonitzar el consum, sinó de ressignificar-lo. «Quan consumim estem decidint en quin món volem viure», alerta.

El mateix llibre predica amb l’exemple. Ha sigut ecoeditat amb criteris de producció local i paper certificat, i el seu impacte ambiental –850 g de CO₂ equivalent, amb 122 g estalviats gràcies a les mesures aplicades– es detalla al final.

Notícies relacionades

Moda sostenible: ¿com canviar l’hàbit d’un sol ús de la nostra roba?

¿Qui guanyarà l’Oscar 2026? Això és el que diuen les prediccions

Si algú vol començar per alguna cosa, Mallart proposa un gest revelador: buidar l’armari sobre el llit i comptar. «T’adones que tens moltes peces que amb prou feines utilitzes». A partir d’allà, preguntes bàsiques: «¿ho necessito?, ¿ho faré servir?, ¿de què està fet?, ¿qui ho ha produït?»

«Necessitem canvis reals en tot el sistema de la moda», conclou. Canvis que passin per una indústria capaç de cuidar ecosistemes i comunitats, per administracions que regulin i per consumidors disposats a consumir menys i millor. Perquè vestir-se continuarà sent un acte quotidià. La diferència serà fer-ho menys a costa del planeta.