Kathryn Bigelow i el poder nuclear

La primera ficció que la directora nord-americana estrena en vuit anys confirma el seu interès inesgotable en el complex militar industrial del seu país. Si a En terra hostil (2008) –guanyadora de l’Oscar en sis categories, entre les quals millor pel·lícula i millor direcció– va explorar el cost psicològic que paguen els que es dediquen a desactivar bombes en zones de guerra, i a La noche más oscura (2012) va recrear els esforços que va exigir la cacera d’Ossama Bin Laden, a Una casa llena de dinamita s’endinsa als centres de poder de Washington per retratar un món a punt del col·lapse nuclear. La pel·lícula s’estrena als cines demà i a Netflix el dia 24.

"Vivim, de veritat, en una casa plena de dinamita", adverteix Bigelow. "Actualment es calcula que nou països es reparteixen 12.000 ogives nuclears actives capaces de destruir diversos planetes com el nostre, i la xifra podria ser més gran. Se suposa que són armes defensives, però ¿des de quan destruir el món és un bon mètode defensiu?".

Dubtes i la confusió

El protagonisme de la nova pel·lícula recau principalment sobre un míssil que es dirigeix cap als Estats Units i té previst destruir la ciutat de Chicago i voltants en només 18 minuts. El sistema de defensa no aconsegueix aturar l’avanç de l’artefacte, l’impacte del qual podria acabar amb almenys 20 milions de vides. Tant Rússia com la Xina neguen ser els agressors. ¿I si l’atac procedeix de Corea del Nord, o de l’Iran o del Pakistan? ¿Potser tots aquests països s’han aliat contra Occident? Bigelow repassa aquest breu període de temps en tres ocasions, i ens submergeix en un agònic procés de presa de decisions sota pressió des de tres perspectives diferents: la d’un grup d’experts de la Casa Blanca, la de l’alt cap del Pentàgon i, finalment, la del president del país. Tots aquests fronts es veuen paralitzats pels dubtes i la confusió sobre com respondre a l’agressió. Llançar un altre míssil podria desencadenar una escalada catastròfica, però no fer res podria convidar a nous atacs. "Resulta aterridor el poc temps que transcorre entre el llançament d’un míssil i el seu impacte", opina la directora. "I la jerarquia en la presa de decisions significa que el president tindria tot just dos o tres minuts per decidir el destí de la seva població, i el del món".

Notícies relacionades

40 anys de l’Os de Tous: ¿per què la joia s’ha convertit en una icona de moda i disseny pop?

Una jutge sense rostre

Abans de rodar Una casa llena de dinamita Bigelow es va passar mesos parlant amb funcionaris nord-americans sobre la possibilitat d’un escenari com el que planteja la pel·lícula. "Vam traçar una panoràmica molt precisa no només dels procediments d’actuació previstos, sinó també de l’atmosfera que es respiraria i de les converses que tindrien lloc en aquestes habitacions", recorda. La conclusió a la qual un arriba al veure-la és que, quan es fa necessari respondre a un atac nuclear, ja és massa tard perquè qualsevol resposta sigui efectiva. En altres paraules, el sistema fallarà fins i tot si els que el maniobren fan una feina impecable. ¿Quina possibilitat de salvació tenim si, en canvi, els que són al capdavant són uns insensats? "Als Estats Units, per exemple, l’ús de míssils no requereix cap consens; el president del país –i només ell– té l’autoritat per prendre aquesta decisió", lamenta la directora. "I això, sens dubte, és alarmant." En efecte ho és, i més encara si es té en compte l’ambient preapocalíptic que ens envolta. En aquest sentit, té lògica que la pel·lícula mai reveli qui va llançar la bomba perquè, al cap i a la fi, els enemics de Washington són tants que qualsevol d’aquests podria haver-ho fet. "Assenyalar un sol malvat significaria diluir la nostra responsabilitat", afegeix. "El que hem volgut preguntar al públic és si aquest és el món en el qual volem continuar vivint."

Amb Una casa llena de dinamita Bigelow confirma la seva habilitat extraordinària a l’hora generar en l’espectador una ansietat asfixiant mentre explora assumptes socials i polítics urgents. Aquest és el mètode que ha seguit des que va rodar K-19: The widowmaker (2002) després de fer-se famosa als 90 rodant pel·lícules de gènere carregades d’adrenalina però centrades en el mer entreteniment, com ara Li diuen Bodhi (1991) i Días extraños (1995). "Dirigir K-19, que ja abordava el perill nuclear, em va inclinar cap a un estil de cine més periodístic", reconeix. "Vaig comprendre que el que més m’interessa com a narradora és inspirar converses rellevants." És innegable que ha aconseguit aquest objectiu. En terra hostil va donar llum sobre la fràgil psicologia dels soldats; La noche más oscura va ajudar a qüestionar les tècniques d’interrogatori utilitzades per l’Exèrcit nord-americà, mentre era acusada de legitimar la tortura –"generar opinions enfrontades és el preu a pagar per fer un art políticament responsable i no merament decoratiu", opina la directora sobre això, i amb Detroit (2017), la seva exploració sobre la brutalitat i el racisme policials, va preconitzar el debat nacional que el seu país acabaria afrontant tres anys més tard, després de l’assassinat de George Floyd. "Espero que serveixi d’invitació a un diàleg entre potències, un diàleg que permeti iniciar un procés de reducció de l’arsenal nuclear", assegura Bigelow sobre Una casa llena de dinamita. "Si volem sobreviure, ho necessitem".