En "la ment" de Springsteen

Algunes de les respostes estan en Jeremy Allen White, "un gran actor que pot fer tot això fins i tot de manera no verbal", afegeix. Al seu costat, aquest coincideix a qualificar de "repte" el reflex d’"aquella vida interior" de Springsteen en un moment de crisi, complerts els 32 anys. "El veiem tractar la gent amb amabilitat", però també amb una actitud evasiva cap als que l’estimen i amb si mateix. Allí, l’actor creu que "la direcció, edició i treball de càmera de Scott et permeten de vegades arribar a entrar en la ment de Bruce i d’altres el perceps distant i fred". Tots dos ho expliquen a aquest diari, ahir, escalfant l’estrena de la producció (el 24 als cines) en una suite de l’hotel Mandarin Oriental Ritz, de Madrid, on concedeixen les seves entrevistes limitades a 14 minuts i cronometrades (per un marcador penjat a la paret que va informant del compte enrere).

La "porta d’accés" a Bruce

¿Creuen ells que Nebraska és el millor disc de Springsteen? Hi ha un clixé en l’adoració dels discos més foscos i anticomercials, ¿no és cert? Ni un ni l’altre s’arriben a mullar. "El veig com el més personal, íntim i el que a mi més em toca", precisa Allen White, alhora que el director situa en Nebraska la seva "porta d’accés a Bruce", a través del seu pare. "Me’l va donar a conèixer quan jo era un adolescent. Època en què estàs desencisat, no saps qui ets ni on vas".

Tots dos destaquen el paper crucial del mateix Springsteen i del seu mànager, Jon Landau, en la confecció del puzle. El seu vincle és "el pilar del film", destaca el director, "la història d’amor central". El suport de Landau en el xoc amb la discogràfica, Columbia, que desitjava un apoteòsic disc de rock per rellevar The river (i que acabaria sent Born in the USA), contrasta amb "la incapacitat de Bruce de connectar amb la seva parella d’aquell temps", apunta Cooper referint-se a un personatge, Faye, que és l’únic que no es correspon literalment amb una figura real. Springsteen va ser "generós, sincer i comunicatiu". i "és clar que aquesta pel·lícula era important per a ell", afegeix. "I tenir-lo a ell i a Landau al set, tot i que sentissis que t’escorcollaven, va ser un regal, perquè ¿qui millor que ells per donar-te accés a l’estat mental de Bruce en aquella època?".

L’estigma de la depressió

Notícies relacionades

Versió violenta de ‘Quina nit!’

Una exposició busseja en el "somni americà" de Miró

La depressió no era, el 1981 i el 1982, una matèria que formés part de la conversa pública. "Existia un estigma sobre la salut mental. Els homes no en parlaven. Ser vulnerable et feia semblar feble", raona Scott Cooper. "Afortunadament, Bruce comptava amb Landau, que havia rebut teràpia i que li va aconseguir l’ajuda que necessitava". Aquest rerefons farà, creu, que "la pel·lícula resulti pròxima als que pateixen".

En el camí, mostra Jeremy Allen White convertit en cantant i guitarrista. "Qüestió de centenars d’hores de preparació per a escenes de 30 o 45 segons", revela. Va treballar amb Erik Vetro, coach de Timothée Chalamet (el Dylan de James Mangold) i d’Austin Butler (Elvis), i amb aquest últim va arribar a "parlar molt", però "una vegada feta ja la pel·lícula", assegura. Potser no necessitava més consells. "Sentia que tenia una posició privilegiada perquè durant tot el temps vam sentir que teníem Bruce molt a prop".