Luna Miguel imagina un món sense el clàssic maleït ‘Lolita’

Any 2029. La novel·la Lolita fa anys que s’ha esfumat de llibreries, temaris acadèmics i biblioteques de tot el món després de la Gran Apagada L. La filòsofa Lectrice Santos pronuncia una conferència contra l’amnèsia ideològica a la Universitat Autònoma de Madrid sobre el plaer i la censura centrada en el clàssic de Vladimir Nabokov, i després és expulsada de manera fulminant. Pocs mesos després mor per intoxicació etílica.

Aquest és més o menys el punt de partida d’Incensurable (Lumen), de Luna Miguel (1990), una novel·la híbrida amb picades d’ullet d’autoficció i molt d’assaig historiogràfic sobre un clàssic, Lolita, que ha sigut sempre objecte de tantes polèmiques, atacs, censures i defenses eixelebrades que s’ha acabat convertint en un termòmetre sociocultural de cada època: no es va llegir igual quan va aparèixer el 1955, en plena Guerra Freda, que el maig del 68 o la dècada passada.

La idea de la desaparició de Lolita se li va acudir a Miguel després de constatar en les noves generacions un creixent rebuig d’acostar-se a certes obres per incomoditat i, sobretot, per "por".

Bandera de totes les causes

Miguel va decidir dedicar-li el seu club de lectura, format quasi exclusivament per dones, unes 120. "Lolita és el llibre que més por fa a molta gent, més que l’Ulisses, precisament perquè pensen que serà dolorós o que no l’entendran. Això em va fer preguntar-me: ¿com s’explicaria Lolita en un món on no existís?".

Miguel i la resta de lectores es van capbussar, unides, en la perversa ment d’Humbert Humbert. ¿Com va ser? "És impossible treure Lolita davant d’un grup de dones i que no comencin totes a parlar dels seus abusos. 100% comprovat. Lolita et porta al teu secret, al teu abús, a la teva experiència. Però, un cop eliminada aquesta lectura personalista, comencen a sortir capes i capes". Per exemple la pedofília, però també el classisme, l’ideal de donjoanisme, la violència masclista, la reescriptura del cànon literari, la pedanteria i l’enveja de la intel·lectualitat europea i "la recerca insaciable, tant sí com no, de la bellesa", enumera. "Lolita s’ha convertit en una mena de bandera estranya de totes les causes, i que un llibre aconsegueixi això és fascinant. És un interlocutor en cada època", apunta.

Una obsessió personal

També en la vida d’una persona. Miguel, per exemple, el va llegir fa 20 anys, als 15, i ha significat "diferents coses" al llarg de la seva existència. La seva primera novel·la, publicada fa 7 anys, es titulava El funeral de Lolita i tractava sobre una jove abusada en la pubertat pel seu professor de literatura. "Lolita està en tot. No hi ha un llibre meu on no aparegui, i això m’agrada, és el meu tema. Em semblava guai no desistir en l’obsessió de continuar rellegint-lo i pensant-lo".

Notícies relacionades

El silenci de la cultura israeliana

Retrat i història cultural pop d’un assassí

Al principi d’Incensurable, Lectrice Santos parla dels "lectors criminals", un concepte encunyat per Ricardo Piglia per designar els riscos que tenen certes lectures interessades. "M’agrada una lectura de Sabina Urraca de la dictadura del ‘no m’ha agradat perquè no m’hi he identificat’. Aquesta idea pot generar certs perills, perquè si només busques el que confirma les teves idees mai coneixeràs les de l’altre", afirma Miguel, conscient de la contrapart, que és la persona que llegeix i tergiversa el que ha llegit "per continuar identificant-se i proposar que el que ha llegit, tot i que digui el contrari del que ell pensa, al final acabi justificant la seva ideologia". "¿Tot el que llegim ens ha d’agradar? ¿Què podem aprendre del que aparentment no ens agradarà?", es pregunta.

Sobre la censura, l’autora opina que està més present del que a priori pot semblar. No només la censura fruit de la "covardia editorial" que va paralitzar la publicació del llibre de Luisgé Martín sobre l’assassí José Bretón, sinó per les preocupants intencions del Ministeri d’Igualtat de prohibir la publicació de llibres "sobre un tema", la violència vicària. "¿Què significa que un llibre no estigui? ¿Significa potser que la resta de la literatura també pot esvair-se?", es pregunta Miguel. "El que no es pot publicar és el que no està publicat, que és tantíssima obra que segueix guardada per marmessors masclistes, per marits cabrons que han estat censurant les seves dones escriptores", conclou.