Gary Oldman, actor: "Moltes vegades, les sèries superen el que es veu en el cinema"

Aquesta cinquena temporada de Slow horses comença amb un acte de violència política que sembla extret dels titulars dels nostres temps. En contrast amb altres temporades, en aquesta ocasió el que hi ha en joc sembla important i real.

No es pot negar que el que veiem recorda coses que passen ara. Però hem de tenir en compte que el llibre en el qual es basa [Las reglas de Londres] es va publicar fa set anys. No sé explicar-ho gaire bé. ¿Potser Mick Herron té una bola de vidre? ¿O sap veure el futur?

I, malgrat aquesta foscor tan reconeixible, somriem mentre seguim els seus personatges.

En aquesta temporada en concret, el personatge central és [el hacker] Roddy Ho [Christopher Chung], i parlem d’un personatge excèntric, per dir-ho d’alguna manera. Amb algú com ell és normal que la sèrie derivi cap a la comèdia, i fins i tot diria que potser més que en altres temporades. Però equilibrem l’humor amb el drama. Aquesta ha sigut la nostra fórmula des del principi: buscar un equilibri elèctric entre les dues coses, buscar la comèdia i el drama sense passar-nos ni en un gènere ni en l’altra. És tota una alquímia amb la qual hem estat jugant des dels primers capítols. I, segons la meva opinió, els resultats han sigut bastant bons.

Sempre m’ha commogut la falsedat del personatge de Lamb: vol fer creure que no li importen la sort ni les idees de l’equip de la Casa de la Ciénaga, però certa brillantor en la seva mirada sol indicar el contrari. ¿És complicat encarnar aquesta duplicitat?

Quan pensem en Lamb l’imaginem apoltronat a l’oficina, amb els peus sobre l’escriptori i els ulls tancats. En aquells moments, els seus agents solen pensar que està totalment alienat i dormint la mona. Però crec que és precisament en aquells moments quan Lamb més fa treballar la ment. La maquinària del seu cap està girant i el seu millor treball com a espia està agafant forma. Hi ha una cosa molt interna en la seva manera de procedir. És una mica com el que feia George Smiley [l’espia més famós de l’obra de John le Carré, que Oldman va encarnar a la pel·lícula de 2011 El talp].

Alhora, Lamb és un personatge molt més grandiloqüent. I podríem dir que se situa a l’extrem oposat quant a elegància...

Té un costat de rondinaire, d’enginyós àcid, de pur sarcasme. Smiley no. Però s’assemblen també en el fet que tots dos van ser grans espies en un moment de les seves vides i que ara estan una mica al marge. Quan ens trobem amb Smiley, el personatge està en meitat d’una jubilació forçosa i de cop torna a l’acció. Lamb treballa ara mateix a la perifèria, lluny de [les oficines centrals de l’MI5, situades a] Regent’s Park. Tots dos van ciure temps molt millors.

Le Carré és, a més, una gran i evident influència per a l’autor dels llibres originals.

Mick és un gran fan de Le Carré. Ha fet una cosa meravellosa: agafar el món dels espies i els superespies, els James Bond i els Jason Bourne, i capgirar-lo completament a través de l’humor. Aquí els espies són persones reconeixibles amb els quals ens podem identificar. No viuen en el típic univers de casinos i esmòquings.

¿L’ha sorprès convertir-se en estrella de l’streaming?

Fa temps que volia fer una sèrie. Només esperava a trobar un argument emocionant. Des de fa anys observava amb admiració aquesta època daurada de la televisió. M’encantaven les històries, m’encantaven els guions. Però no només això: la direcció, les interpretacions i la fotografia eren sovint millors que les que podies veure en cinema. Volia saltar d’alguna manera al món de l’streaming. Sí que m’ha sorprès gratament la resposta de la crítica i del públic. La sèrie es podria haver quedat en una temporada, però ja passem per la cinquena. Sabíem que valia la pena explicar-ho.

Notícies relacionades

L’OBC i el seu clamor per la pau

San Francisco i l’arxiu de cartes de lectors desesperats

Tampoc és nou en el món d e la televisió: als anys 80 i 90 ja va aparèixer en algunes sèries i va protagonitzar tv movies. En aquest sentit, la seva primera nominació a l’Emmy va ser com a actor convidat de Friends.

No, no és el primer cop que faig televisió. Però aquesta vegada ha sigut divertit tornar a abordar el mateix personatge en mons i trames diferents. Estàs familiaritzat tant amb aquestes creacions com amb la gent que les interpreta. I l’equip tècnic també es repeteix amb cada temporada: els mateixos sonidistes, els operadors de càmera... Treballem tots junts com si fóssim una sola màquina.