Taylor Swift no és perfecta

Enmig del The Eras tour, el 2024, Taylor Swift se les va empescar per escapar-se uns dies a Estocolm i gravar un àlbum amb els hit makers Max Martin i Shellback. Sorprenent productivitat, la d’aquesta creadora pop, que ja havia compost quatre àlbums en quatre anys, coronats pel ja una mica abusiu The tortured poets department, amb 31 cançons en la seva versió estesa. Ara, The life of a showgirl és més manejable: 12 temes, el seu segon disc més curt (dura 41 minuts). L’ambició es presenta en altres vessants, i no sempre va a joc amb el resultat.

Se suposava que The life of a showgirl era un àlbum de pop extravertit, en línia amb la vedete o entertainer de revista a la qual al·ludeixen el títol i la portada, i amb el suport dels seus productors i compositors: amb tots dos havia firmat anteriorment fites com Shake it off i Blank space. Experts en melodies enganxoses, no acaben de definir-se en aquest àlbum, que queda a mig camí entre el que podia haver sigut i l’estela de l’intimisme bromós dels recents treballs de Swift amb Aaron Dessner i Jack Antonoff.

La pregunta pertinent és sobre què pot escriure, i amb tanta rapidesa, una superestrella que es mou en la voràgine de luxes, adulació i agenda mil·limètrica de la seva última gira d’estadis. El factor líric és crucial en el fenomen Taylor. No comença malament amb The fate of Ophelia, en la qual casa un ocurrent pop electrònic amb el personatge de Hamlet, a qui algú (¿el seu famós nòvio Travis Kelce?) salva d’un destí tràgic.

Fascinada per Elizabeth Taylor

Notícies relacionades

El rei del ramen s’instal·la a Barcelona i obre Ippudo

Neix la Fundació Rosalía a l’Hospitalet

Després la veiem fascinada per un mite a Elizabeth Taylor, una altra peça notable, amb dropping names de referències opulentes: Portofino, Cartier, el restaurant hollywoodià Musso and Frank Grill. L’exclusivitat torna a sorgir amb Wi$h li$t, però amb un sobtat gir crític que sona una mica a clixé: compara allò que la gent normal desitja ("la vida de iot i pales d’helicòpter" o, atenció, "un contracte amb el Reial Madrid") amb el que ella realment vol: "jo només et vull a tu, i tenir un parell de fills", i "dir al món que ens deixi en pau".

Les tornades fulminants no acaben d’arribar i l’àlbum es va encallant, tot i que Opalite enganxa a primera escolta i Father figuredesplega una sedosa dinàmica amb vistes (acreditades) a l’homònima peça de George Michael. Números que podrien anar al calaix dels poetes torturats i un simpàtic gir disco soul en Wood, amb els seus sinònims de "penis" ("vareta màgica", "arbre de sequoia", "roca dura"). Sí, definitivament, aquest és un disc de tribut a Kelce. I un manifest de l’estrella que estada de conèixer-se, immortal, diu en la peça titular, duet amb Sabrina Carpenter amb microtocs country. Una afirmació que realment haurien de fer els altres i que queda lleig en la teva pròpia veu. Taylor Swift, 2025.