Identitati temor

Tot provocador necessita algú a qui provocar. Un interessat A picar l’ham i participar d’una relació tòxica per dependent que contribuirà a enredar la troca fins a perdre el fil, la tranquil·litat i els nervis.

Una vegada tensada la corda, poc importa qui té raó. Amb els inicis diluïts, de res serveix demanar-se si va ser abans l’ou o la gallina. Són les conseqüències les que dominen a l’espera que arribi la finalitat. I aquesta sol ser tràgica. La història també és interminable narrant altres episodis voluntàriament oblidats. El cine s’hi endinsa i l’estrena d’un remake de La guerra dels Rose subratlla que vivim mals temps per a la paciència, la sensatesa i la concòrdia.

Aquest joc constant a cara o creu es veu potenciat, si no fustigat, per les xarxes socials de les quals s’alimenten les intenses tertúlies audiovisuals. Ni els mitjans públics se salven avui de tanta superficialitat en l’anàlisi amb què, volent reflectir l’audiència, la menyspreen. I l’audiència se’n va. Les dades ho demostren. Cada vegada més sovint són les plataformes, amb les seves infinites ofertes, les que s’emporten el lideratge diari que, per cert, tampoc es reflecteix.

Políticament són els extrems els que intenten treure’n profit. Hàbils, ho fan a costa de tot el que es belluga per convertir-se en redemptors. Anunciant la revolució pendent o el retorn a l’ordre alterat. Al fons, la utòpica arcàdia feliç. Els partits grans, assumint una part de l’ideari radical s’allunyen del centre, però tampoc aconsegueixen reeditar els dos grans blocs ideològics que els nostàlgics desitjarien. En aquest joc l’esquerra té les de perdre. No solament pel seu to transcendent i la seva exigència de tenir sempre la raó sinó també per la seva ostentació d’una autoritat moral que, volent-la indiscutible, l’hi qüestionen uns fets que el seu electorat castiga.

La dreta extrema, en canvi, sap nedar més bé en aigües turbulentes perquè juga amb les emocions malgrat les dades. I el que en la versió espanyola està protagonitzat Santiago Abascal, en la radicalitat catalana ho aglutina Sílvia Orriols Serra (Vic, 9 d’octubre de 1984).

Desvergonyiment

Notícies relacionades

Alemanya porta a judici ChatGPT pels drets dels seus autors

Judeline, bruixa mare entre dimoniets en el Festival B

A punt de fer-ne 41, a la líder d’Aliança Catalana li somriuen les enquestes. Exemple de la ineficàcia del cordó sanitari primer i de la fragilitat temorosa del bloc opositor després, l’alcaldessa de Ripoll va ser la gran protagonista de la manifestació de l’última Diada. La menys freqüentada. Tant, que hi va haver moments que la convocatòria semblava pròpia i no de les entitats cíviques que abominen un Vox català. Això precisament va motivar Orriols a superar la seva mandra inicial i plantar-se a Barcelona per "dir-los mediocres i sectaris a la cara". El desvergonyiment ven. La van aplaudir.

Amb la immigració en una mà, la independència a l’altra i les xarxes sempre esmolades, la parlamentària agita consciències que estaven adormides però no superades. N’hi havia prou d’escoltar. Cartes de presentació que se serveixen de la por i la frustració a parts iguals. Tant hi fa que el seu discurs sigui ideològicament incoherent en altres aspectes segons els cànons. Al contrari. És aquesta alteració calculada la que sedueix aquells joves que, en la seva ingenuïtat, veuen superables els seus temors i potenciada la seva vanitat. Mentrestant, els partits encara centrals els miren sorpresos. Com si no fossin fills seus.