Dwayne Johnson vol un Oscar

A finals dels any 90, el lluitador Mark Kerr va passar de ser dominador de les arts marcials mixtes a estar a punt de morir a causa de la seva fragilitat psicològica i la seva addicció als opiacis. Pel seu propi historial com a campió de la lluita lliure, per la seva banda, Dwayne Johnson entén tant l’eufòria que proporciona lluitar davant multituds fervoroses com les seqüeles físiques i mentals que genera buscar-ho. I res del que aquest repàs de la figura de Kerr ofereix és tan interessant com aquesta connexió metatextual entre actor i personatge, implícita en la seva premissa.

The Smashing Machine s’esforça molt –massa– per emular les formes del documental del 2004 en què es basa, i mentrestant evita el tipus de clixés propis dels biopics hollywoodians, però no busca altres maneres d’implicar l’espectador.

És una pel·lícula reticent a generar dramatisme, i això sorprèn encara més si considerem que el director és Bennie Safdie, autor juntament amb el seu germà Josh d’intrigues increïblement intenses i aclaparadores com Good Time (2017) i Diamantes en bruto (2019). Així mateix, no s’endinsa en la interioritat de Kerr ni en la relació increïblement tòxica que va mantenir amb la seva nòvia, i tot el que té per dir és que els atletes professionals pateixen molt.

Res d’això és culpa de Johnson, que se submergeix en la vulnerabilitat del seu personatge i el manté tan procliu a una dolçor casi infantil com a una fúria incontrolable. El seu treball és el millor d’una pel·lícula que sens dubte va ser concebuda –en part per ell mateix, que és un dels seus productors– per promocionar les habilitats interpretatives que fins ara no havia tingut ocasió de demostrar, i amb l’objectiu de proporcionar-li una nominació a l’Oscar. Probablement ho aconsegueixi.

Notícies relacionades

Clipper’s torna a guanyar el concurs del festival de Pedralbes

Debut esperançador

‘The Smashing Machine’

Bennie Safdie (Estrena: 3/10/2025)