Doja Cat canta al romanticisme

Doja Cat fa una mica més d’una dècada (des que va debutar amb So high, el 2014) que té un peu al ganxo pop i un altre a la cultura del hip-hop, equilibri en què s’ha balancejat amb gran èxit comercial, en particular gràcies a l’àlbum Planet her (2021) i la seva tirallonga de singles (i duets amb SZA i The Weeknd). I, si bé el seu últim treball, Scarlet, fa dos anys, tendia a la foscor i al verb rapejat, ara Vie empeny el pèndol cap a l’altra banda, en un cançoner en què es creuen reflexos dels 80 i el sibil·lí toc modern de producció de Jack Antonoff.

Vie evoca, des del títol, una idea vaga de romanticisme a la francesa, reforçat per una de les seves noves fotos, en què Doja Cat, la californiana Amala Ratna Zandile Dlamini, llueix un pentinat a l’estil Grace Jones (cantant que va gravar La vie en rose, el clàssic d’Édith Piaf), i que s’expressa en textos com el de Jealous type. En aquest tema, que es va llançar com primer senzill, revela el seu pols interior amb la gelosia a cavall d’un ritme funky realçat pels sintetitzadors. Un so en què es fon una pulsió retro vuitantera i les capes de detalls associables al so Antonoff.

¿Quin és aquest so? Aquesta vegada costa fa de mal identificar, perquè Vie deixa molt en segon pla la vibració intimista perceptible en els seus treballs per a Taylor Swift, Lana del Rey i Lorde, tot i que alguna cosa d’això hi ha en les atmosferes que embolcallen els números més baladístics Act of service i Make it up, amb aquell contrast de fred i calor dispensat pels sintes amb vista a la matinada. Però més aviat sembla que Antonoff ha fet servir els seus coneixements per vestir amb elegància Doja Cat, tot i que sigui invocant estètiques sonores que pensàvem que ja eren oblidades, com ara aquest new jack swing a l’estil Janet Jackson apreciable en la peça d’obertura, Cards (que comença amb un temerari so de saxo).

Vie és un àlbum en què Doja Cat es planteja preguntes sobre les relacions, deixa anar senyals de crisi i enuig, i diu penjaments del gènere masculí: "¿Ho donaries tot per un home?", llisca en la trepidant AAAHH MEN!, abans de titllar el seu crush de "vanitós, amb totes aquestes cadenes ridícules", i sentenciar que "els homes haurien de plorar més". Tot plegat per, tancant l’àlbum, dir-nos que continua creient en l’amor a Come back.

Notícies relacionades

‘El fantasma de l’òpera’, amb nova partitura i en viu

Jordi Savall dirigeix 80 intèrprets de 40 països

Ira urbana

El conjunt arriba a fer-se llarg (15 cançons), però també hi ha molla en el festival de retrets, a cop de rap, de Couples therapy, en el nou duet amb SZA a Take me dancing i en aquest aparatós Stranger, tot i que tingui alguna cosa d’èxit remot de Kim Carnes. Material accessible, amb sucre pop, pessics d’ira urbana i cavil·lacions sobre la naturalesa de l’amor, que mostrarà en aquesta gira que la portarà per primera vegada a Espanya, al pròxim Primavera Sound.