El Sant Jordi compleix 35 anys com a temple de les grans gires musicals

Dilluns farà 35 anys. En els mesos previs, havíem pogut seguir amb els ulls com plats el truc de màgia de l’arquitecte Arata Isozaki (1931-2022), l’elevació de la cúpula del Sant Jordi per dotze torres hidràuliques fins als 45 metres d’altura. El primer leitmotiv era l’esportiu (els Jocs de 1992), però al cap dels anys, el 45% dels esdeveniments acollits correspon a concerts, davant el 13% d’esdeveniments esportius, a què cal afegir un 35% de fires i actes corporatius, i un 7% d’altres activitats. En total, s’hi han celebrat 2.500 esdeveniments amb 26,8 milions d’assistents.

El rècord de Prince

Per a Barcelona, disposar d’un local cobert amb un aforament que, al principi, es va situar bastant per sobre dels 20.000 espectadors, va representar poder captar tours que llavors se li escapaven: el 1988, Prince va haver de renunciar a actuar aquí perquè el Velòdrom d’Horta no tenia un sostre d’on poder penjar elements de producció. Després de l’estrena amb Pavarotti, el Sant Jordi va debutar en el pop amb Miguel Bosé, el 20 d’octubre, i va seguir amb Depeche Mode, Eros Ramazzotti, Gloria Estefan... El sector live pujava, tot i que no tot omplia: hi va haver llavors visibles punxades de públic amb MC Hammer, Pet Shop Boys i Bee Gees, quan encara no existia el teló negre reservat per ocultar grades buides.

El rècord de convocatòria se’l va anotar Prince, el 22 d’agost de 1993, amb 23.800 assistents, un llindar avui impossible, ateses les mesures de seguretat implantades (en bona part, després de la tragèdia del Madrid Arena, el 2012), que han deixat l’aforament de la sala en 18.360 persones. Moltes altres coses han canviat: als 90, el preu de les entrades en el pop solia ser únic, no hi havia zones segmentades i podies passar de la grada a la pista en ple concert.

L’existència del Sant Jordi va fer possible que U2 elegís Barcelona en el Zoo TV tour del 1992, i que Madonna iniciés aquí el Drowned world tour del 2001, després de vuit anys sense sortir de gira, en un itinerari limitat a una ciutat per país que es va avançar a una tendència molt actual. Quan encara no es parlava de residències Dire Straits va actuar-hi tres nits el 1992; i U2, quatre el 2015. És pertinent recordar l’únic concert de Frank Sinatra a Barcelona (1992), l’últim de Tina Turner (1996) o l’arrencada de la gira mundial de reunió de Bruce Springsteen amb l’E Street Band (1999). En matèria d’anticlímax, el fiasco de Whitney Houston el 1993, quan, amb el local ben atapeït, va sortir Neosala (Doctor Music) a comunicar que l’actuació se suspenia per indisposició de l’artista.

Notícies relacionades

¿La Viquipèdia ja no serveix com a aparador?

Nova edició de The District

En el Sant Jordi han gravat discos i DVD Bruce Springsteen i Depeche Mode, i Miguel Bosé, Amaral i David Bisbal. El rock català es va posar de llarg amb Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i Sangtraït (1991), i "fer un Sant Jordi" es va convertir en un lema que van fer realitat Lluís Llach, Raimon, la Companyia Elèctrica Dharma i Maria del Mar Bonet, i més recentment, Antònia Font, Joan Dausà, Zoo i Oques Grasses. I Serrat, amb concerts com el simfònic del 2003, en el marc del 25è aniversari d’EL PERIÓDICO. Entre els més repetidors, Sabina, Alejandro Sanz i Estopa, tots per sobre de la dotzena de compareixences.

Ara creix l’allau d’artistes llatins (Rauw Alejandro, Myke Towers, Maluma) i de sons urbans que s’atrinxeren a la sala annexa, el Sant Jordi Club, per a 4.620 assistents. Ens cau al damunt el comiat de Sabina i el triplet de Lady Gaga. D’aquí a final d’any hi haurà 25 concerts al Palau Sant Jordi i 27 en el Club. Impensable el 1990. Sí que hi ha una cosa que no ha canviat: continua sense arribar-hi el metro, aquella extensió de l’L2 que Pasqual Maragall somiava.