Colin Farrell exerceix de ludòpata en caiguda lliure a ‘Maldita suerte’

Pocs actors sobreactuen amb tanta convicció i eficàcia com Colin Farrell, i poques de les pel·lícules prèvies de l’irlandès li han donat tant marge per fer-ho com la que ahir el va portar al festival de Sant Sebastià, Maldita suerte, que competeix per la Concha d’Or. Amb un bigotet, una col·lecció de vestits acolorits i un mocador al voltant del coll, i permanentment situat al límit de l’aniquilació física i filosòfica, el seu personatge es passa la cinta pràcticament sencera en estat de frenesí, suant, cridant i vomitant; si les categories interpretatives dels Oscars premiessin la quantitat en lloc de la qualitat, d’aquí uns mesos ell guanyaria el primer de la seva carrera. Es pot matisar, això sí, que en el seu cas l’excés està justificat. No es pot dir el mateix del que comet la pel·lícula que l’envolta.

Dirigida per Edward Berger, recentment aclamat gràcies a Sin novedad en el frente (2023) i Conclave (2024), Maldita suerte contempla un ludòpata irrecuperable que fuig tant dels seus creditors com de si mateix entre els casinos de Macau i, amb aquesta finalitat, des del principi es mostra obsessionada per cridar l’atenció a base de la més agressiva i pretensiosa estilització. No triga a quedar clar que darrere d’aquesta cridanera façana no hi ha més que un buit. Berger converteix la regió xinesa en el personatge més interessant de la seva història, fent que les seves enormes torres, la seva opulència desenfrenada i els seus rutilants llums de neó componguin un paisatge d’un altre planeta, però fins i tot aquest fascinant teló de fons cau en el tedi en el moment que es fa evident que la pel·lícula no té res a dir.

Drogues i alcohol

"La meva història d’addicte és ben coneguda", va afirmar ahir Farrell, que va patir dependència de les drogues i l’alcohol fins al 2008, sobre el seu procés per preparar el personatge. "Per sort no he sigut addicte al joc, i la meva addicció només va perjudicar el meu cos i el meu cervell, no el meu compte bancari. Vaig trobar el seu vaivé intern en la seva egomania, en el seu ús dels altres per al seu propi benefici. És un paio menyspreable", va apuntar. L’actor ho dona tot per donar-li vida, però mentrestant la pel·lícula no ens dona cap raó per interessar-nos per ell.

Notícies relacionades

Alta política, alta costura

Alejandro Sanz actuarà a l’RCDE Stadium el juny que ve

La franquesa mostrada per Farrell en la seva trobada amb la premsa va contrastar amb la tossuderia amb què el director James Vanderbilt va esquivar les preguntes sobre la rellevància política del seu nou llargmetratge, Nuremberg, també presentat ahir a concurs. La pel·lícula rememora els judicis que, entre 1945 i 1946, es van celebrar contra qui havia sigut mà dreta d’Adolf Hitler, Hermann Göring –a qui dona vida un Russell Crowe més mesurat del que es podria esperar en ell–, i altres comandants nazis d’alt rang. Especialment en els seus moments finals, la pel·lícula suggereix que els mateixos països que van derrotar el nazisme, i en concret els EUA, també podrien sucumbir al feixisme, però bona sort a qui intenti fer confessar a Vanderbilt una explicació sobre aquesta evident al·lusió al present del seu país.

Fora d’això, Nuremberg adopta una solemnitat narrativa amb què mira d’emfatitzar la importància dels esdeveniments recreats, però que alhora condemna el relat a una rigidesa i una letargia narratives que la seva excessiva durada, dues hores i mitja, no fan sinó magnificar. En última instància, a més, la celebració que la pel·lícula porta a terme del que aquell procés va significar per a la persecució dels crims de guerra resulta completament inoportuna considerant com d’ineficaces s’han mostrat les lleis internacionals per prevenir o aturar el genocidi a Gaza.