Díaz Yanes presenta la seva mirada als infiltrats a ETA

"A Hollywood no han parat de fer pel·lícules sobre el Vietnam i, de fet, El caçador (1978) i Apocalypse Now (1979) es van estrenar gairebé alhora, així que no veig el problema". Amb aquesta dada irrebatible, Agustín Díaz Yanes resta importància al fet que el seu primer llargmetratge després de Prego (2017), Un fantasma en la batalla, vegi la llum menys de nou mesos després que La infiltrada (2024), d’Arantxa Echevarría, triomfés en els últims Goya. La relació entre aquestes dues ficcions, no obstant, és molt més estreta. Coincideixen al parlar de la lluita contra ETA i s’inspiren en l’agent Arantxa Berradre, que va estar d’incògnit a la banda vuit anys. Dit això, són pel·lícules molt diferents. Parlen de la mateixa història, però no expliquen la mateixa història.

Produïda per Belén Atienza, Sandra Hermida i Juan Antonio Bayona –l’equip de La societat de la neu–, Un fantasma en la batalla s’inspira no només en Berradre –que va col·laborar en el desmantellament del comando Donosti– sinó en altres agents en el seu dia infiltrats per traçar la seva protagonista i recordar a través d’ella la més transcendental operació encoberta contra ETA: Santuari, que va durar 12 anys i va permetre trobar els zulos que els etarres amagaven al País Basc francès.

Intencions psicològiques

Així mateix, la nova pel·lícula –ahir es va presentar fora de concurs a Sant Sebastià–, difereix de la seva predecessora pels seus mètodes narratius i per les seves intencions dramàtiques, psicològiques i fins i tot filosòfiques.

El que més interessa a Un fantasma en la batalla sobre la seva protagonista no és la seva condició de dona en un món d’homes; prefereix explorar l’alienació i l’aïllament a què es veu abocada, obligada a renunciar als seus éssers estimats i tot indici de normalitat. Díaz Yanes embolica la pel·lícula d’una aclaparadora atmosfera d’amenaça i sospita, i la converteix en un precís mecanisme de crear tensió.

Notícies relacionades

Luz de Gas destapa el seu nou aspecte

Paco Plaza: "No fa falta entendre l’altre per estimar-lo"

La seva altra gran carta és el seu esforç per funcionar també com a panoràmica de tota la violència que el terrorisme d’ETA va infligir, combinant per aconseguir-ho la ficció amb imatges d’arxiu d’informatius, manifestacions i atemptats. "Sempre vaig pensar que havia de fer una pel·lícula molt versemblant, però mirant que els fets reals no es mengessin la història. Per descomptat, calia deixar ben clares les atrocitats comeses per ETA, però quan crees una ficció has de construir uns personatges complexos", matisa Díaz Yanes.

Un fantasma en la batalla intercala fragments de noticiaris que recullen els atemptats mortals contra Gregorio Ordóñez, Juan Mari Jáuregi, Francisco Tomás y Valiente o Ernest Lluch, l’enterrament de Fernando Múgica, el rescat d’Ortega Lara i el clam popular en resposta al segrest i assassinat de Miguel Ángel Blanco; i, tot i que de manera una mica vaga, hi ha també al·lusions a la guerra bruta contra ETA. Segons assenyala Díaz Yanes, tot això respon a la necessitat de "repassar la història per no tornar a cometre els mateixos errors. El conflicte va acabar, però en la memòria col·lectiva encara no s’ha resolt".