Sebastián Yatra, entre confessions i flamarades al Palau Sant Jordi

Sebastián Yatra es va treballar la seva projecció com a noi enamorat de l’amor i gendre adorable amb una rastellera de temes d’èxit (Traicionera, del 2016, i les que van seguir) i segueix fent-ho modulant les trames reguetoneres i adoptant un perfil més obert, pop i baladista. Ofereix un cançoner ple de confidències amb cert halo misticotranscendent: Milagro, el seu quart disc, apunta, pel que sembla, a les coses importants que ens passen i que es deuen al destí, a la providència o a una conjunció astral. O alguna cosa així.

El d’ahir a la nit al Palau Sant Jordi, que es vaveure menys poblat que fa tres anys (per sota de la mitjana entrada: sí, cal començar a dir que no tot és sold out en aquesta era daurada del directe), va ser més concert i menys xou, sense ballarins i amb un sextet de músics subministrador de textures pop-rock. Muntatge amb bastides pròpies d’una obra i flamarades una mica exagerades (que això no és Rammstein). Les cançons d’aquest colombià de Medellín no tenen doble fons i les seves tornades són de primera lectura (la titular, que va obrir la sessió, seguida de Lienzo i la molt popular i exitosa Tacones rojos), si bé connecten per un carril ple d’invocacions a la sinceritat, les pulsions sensuals i els bons desitjos.

Com amb No hay nadie más, quan, traslladant-se a un petit escenari a la pista, va cedir el micro a una fan anomenada María, que va compartir amb ell i amb tot el Sant Jordi el seu episodi de desengany amorós ("María, tot anirà bé!!!", va replicar la pantalla). La gira es titula Entre tanta gente i era procedent parar-se a atendre els anhels i angoixes anímiques de l’afició, entenem. Yatra, espatlla a la qual apropar-se, conseller del cor i ànima sensible, no va deixar de recordar-nos que no és de pedra. "Jo no puc venir a aquesta ciutat, perquè t’enamores molt fàcilment".

Notícies relacionades

"Quan es perd la noció de límit, tot està perdut"

Ethan Coen i Tricia Cooke: una parella de cineastes ‘queer’

Al cap i a la fi, Sebastián Yatra és una versió més o menys actualitzada (sense audàcies en so ni en producció) del vocalista romàntic de tota la vida. A mig concert es va decantar per la balada meridiana amb Un año, En guerra (en duet amb la veneçolana Joaquina) i La pelirroja, una cançó que va anar seguida d’un número de striptease al darrere de la pantalla, a través de la qual es veia la seva silueta.

El segon convidat, el també veneçolà Gus, va insuflar un plus de ritme a París. Va ser a partir de llavors quan tot es va enlairar, per fi, amb Chica ideal com a carta clau, l’assalt reguetoner titulat 2AM, que tants disgustos deu haver donat als fans de Dido (seu és el profanat Thank you) i el número definitiu, Vagabundo, que va fer ballar tot el Sant Jordi després de gairebé dues hores i que va portar so elèctric, guitarres rockeres i una gran fumarada. Yatra romàntic, sí, però també amb ganes d’impressionar.