Rigola descongela el seu gran format

La novel·la de Mijaíl Bulgákov, escrita en plena repressió estalinista i publicada pòstumament als anys 60, és un artefacte literari complex que Rigola i la seva adaptació traslladen a l’escenari sense renunciar a la seva grandiloqüència de base. Un destil·lat de dues hores i mitja que cavalca rabent, especialment en la seva dinàmica primera part. A Moscou, la irrupció del diable i el seu seguici de criatures estranyes destapen la corrupció i la mesquinesa de la societat soviètica. Ecos de present, clar, ¿o no s’assemblen aquells responsables teatrals als nostres? En paral·lel, assistim a la tragèdia íntima d’un escriptor menyspreat i la seva parella que es veurà arrossegada a pactar amb el sobrenatural. Se suma una tercera trama bíblica protagonitzada per Ponç Pilat que dota al conjunt d’una espessor filosòfica i moral.

Entre sàtira, metafísica i faula amorosa, s’hi injecten tocs pop: la troupe infernal vesteix com els droogs de La Naranja mecánica mentre sona I Feel Love de Donna Summer. En aquest clima dionisíac i testosterònic s’emporta la palma el diable suprem Woland que interpreta Francesc Garrido: la millor versió de la seva cadència melosa converteix cada aparició del personatge en un petit aquelarre de seducció i amenaça. Menys sort corren el mestre sense nom (Nao Albet) i Margarita (Laia Manzanares), que en la retallada de pàgines han perdut la consistència del seu amor i les seves motivacions. Costa saber qui és ella més enllà de la nuesa imposada. Pot ser que als fans de la novel·la els torci el gest la síntesi de moments icònics com el vol sobre la ciutat i l’el·lipsi total de la gran festa bacanal. Gangues de l’ofici d’adaptar novel·les.

Notícies relacionades

Nézet-Séguin, brillant i energètic

La passarel·la de les campanades

Llistó alt

Si el muntatge de Complicité el 2012 ens va mostrar la cara més grandiloqüent de la història, amb el seu El mestre i Margarita, Rigola firma una peça d’autor que destaca en el seu explosiu carnaval de denúncia social i no tant en la seva part més íntima i subtil. Amb una solidesa gairebé pictòrica, la il·luminació de Raimon Rius refulgeix entre el minimalisme escenogràfic. Les troballes visuals de textura lynchiana ens remunten a l’estètica onírica de El público (2015), sense perdre la potència narrativa del 2666 (2007). Com si l’hagués rescatat del congelador, la fórmula Rigola de gran format continua funcionant (ironia, excés, mirall de denúncia, tot i que el desglaç hagi submergit la subtilitat del seu teatre de cambra recent. En tot cas, el segell conserva intacta la seva potència i posa alt el llistó del nou curs del Lliure.