Cristina Fernández Cubas: "Em sento molt orgullosa de la meva tossuderia amb el conte"

Sis contes després de més de 10 anys. Si ens posem primmirats, surt gairebé a dos anys per relat. ¿Per què tant de temps?

Perquè són els meus temps. Ja m’ho van dir a l’editorial, però a mi m’han passat volant. No soc escriptora de llibre per any, ni de bon tros. La vida de vegades es creua i de vegades hi ha altres prioritats, o de vegades no he sentit l’impuls d’escriure. Tot d’una has d’explicar històries i t’ho passes bé. Però sí, han passat 10 anys. La primera sorpresa he sigut jo. Però tan important per a un mateix és el silenci com l’activitat. En el silenci s’aprèn bastant.

"El que no es veu», diguem.

Exacte, això és.

Aquest intangible sempre ha sigut part essencial de la seva literatura, però aquí l’eleva encara més i el col·loca en el títol.

En realitat podria ser títol de tot el que he fet. Sempre ho ha sigut. El que és ocult, l’ombra. El que no es veu, però hi és. Una atmosfera tu no la veus, però hi ets. Els pensaments no els veus, però hi són. Em sembla que era Jung qui deia que quan el subjecte no vol acceptar certes coses, queda l’ombra. Quan em van fer doctora honoris causa a Alcalá de Henares, el discurs que vaig donar ja es deia Lo que no se ve. Es tracta de donar carta de naturalesa no solament al que és tangible, sinó a moltes coses.

Això té molt a veure amb la seva manera d’acostar-se a la fantasia a través d’elements quotidians, ¿oi?

És que a mi el que m’agrada és que m’inquietin i inquietar els altres.

Parlant d’inquietar, quina mala estona la de Momonio, un dels seus contes més terrorífics.

Sí, aquest a mi em fa por. I espero comunicar-ho. No he sigut mai de ouija, però és que això és pitjor: aquí s’invoca l’ésser suprem de la maldat, el maligne.

L’altre.

L’altre, sí. I ni tan sols se’n diu el nom. I l’altre apareix, acudeix a la cita. O això suposem, perquè qui ho narra no hi va ser. Se’n va i es lliura a mitges, perquè està obsessionada.

Aquest lliurar-se a mitges seria un bon resum del que passa a gairebé tots els seus personatges.

És que una altra vegada és una cosa que no es veu, però que hi és.

Molts dels seus contes comencen en la infància o hi tornen una vegada i una altra.

No tots, però és que en la infantesa ens fem. Som l’avançament del que serem després. És important, la infància. Però al llibre hi ha moltes edats. Hi són totes les edats del món.

Moltes edats i, no obstant, molt poca nostàlgia.

¿Per a què s’ha de tenir nostàlgia? Les coses són al seu lloc. Les bones, feliços d’haver-les viscudes. I les altres, doncs ves, si tornés a viure no les faria. En línies generals s’aprèn de tot. No, nostàlgia no, però tinc molta memòria. Recordo i m’agrada recordar.

Quan li van donar el Premi Nacional de les Lletres el 2023 la van presentar com "una de les millors contistes espanyoles». ¿Com es veu la vida des d’allà a dalt?

Em sento orgullosa de la meva tossuderia i contenta d’haver reivindicat el conte com a gènere. En aquells temps tothom creia que era el pas a la novel·la; el conte era un curtmetratge per després fer la pel·lícula. Jo sempre ho vaig reivindicar com a gènere en si mateix. En això jo he sigut molt persistent. Em recordo com un lloro repetint tota l’estona "és un gènere en si mateix, és un gènere en si mateix». I estic contenta, perquè el conte està florint. Ara és una obvietat, però quan jo vaig començar a publicar, doncs no era pas tan clar.

¿Se sent reflectida en aquesta nova generació de contistes espanyoles i llatinoamericanes que, com vostè, han fet de l’estranyesa i la incomoditat la raó de ser?

Són molt bones, em sento molt ben acompanyada. Ara es publiquen molts contes, fins i tot hi ha editorials que només publiquen contes. Quan jo vaig començar em deien que el que feia era molt estrany. ¡Doncs és clar que era estrany! No havia d’explicar el mateix que tothom. A Beatriz de Moura li van agradar i que me’ls publiqués a Tusquets va ser un reconeixement enorme. El conte és misteriós en si mateix. És el gènere idoni per eludir l’espai i el temps i tenir la complicitat del lector.

Abans deia que li agrada inquietar i que l’inquietin.

És que per inquietar, l’autor ha d’inquietar-se ell. Si no, no ho transmet. És tirar de l’ofici, que és un rotllo i ho notes. Exactament no em va inquietar, però vaig disfrutar molt amb una novel·la molt singular de Fernando Navarro, Crisálida. També amb Las madres negras, una novel·la d’una contista aragonesa molt bona, de Patricia Esteban Erlés. Ara hi ha molta gent, però soc una mica retardada en lectures.

Notícies relacionades

El ‘boom’ cosmètic coreà

Els Emmy coronen ‘Adolescencia’ i ‘The Studio’ com a millors sèries

"Tú Joan, yo Bette» i "Candela viva», primer i últim conte de Lo que no se ve, dialoguen amb el cine i la televisió a través de picades d’ullet a Què se n’ha fet, de Baby Jane? i La dimensió desconeguda.

A mi és que aquesta pel·lícula em va marcar, em va encantar. I La dimensió desconeguda és una d’aquestes sèries que per a mi van ser mítiques. M’encanta perquè quan vaig a altres països i poso la tele de l’hotel sovint l’estan recuperant. És com si em perseguís. Les sento en idiomes que desconec, però alguns episodis els reconec. El cine m’agradava molt. Em continua agradant, però hi vaig menys. De totes maneres, jo faig la distinció. Una cosa és el cine i una altra és de literatura. Quan era joveneta recordo que es discutia sempre sobre la superioritat de la literatura, i això són ruqueries. El cine és el cine, la novel·la és la novel·la i el conte és el conte.