Pop agredolç i esplendor exòtica

Sense fer gaire soroll, el cantant Ed Sheeran s’ha convertit en un dels grans ompleestadis del planeta valent-se d’una imatge riallera i pròxima, cantant a l’amor, als vincles familiars i a la vida quotidiana, fent de la guitarra acústica (amb els seus loops) un fetitxe i fonent el perfil de cantautor amb el beat de R&B, l’influx del hip-hop i el toc afrollatí. Play ja és el seu vuitè àlbum i representa certa tornada a les seves senyes d’identitat més reconeixibles, amb l’afegit encertat d’una sèrie de pistes que ens porten a la música i la rítmica de països com l’Iran i l’Índia.

Sheeran ve de dos àlbums –l’identificat amb el símbol (-) (també conegut com a Subtract) i el seu successor, Autumn variations, tots dos del 2023– en els quals va treballar amb Aaron Dessner (The National) gestionant materials introspectius i atmosfèrics. A Play, torna a anar a la seva en un paquet de cançons amb intencions refrescants que enforteixen l’esperit i són una mica (una mica i prou) arriscades. Amb la lírica confessional al seu lloc des de la primera pista, Opening, on diu que ve d’"un llarg camí després d’haver tocat fons" i llança algunes invectives als qui no el miren amb bons ulls: "No soc l’estrella del pop que diuen que prefereixen".

Però, com deia el poeta, viure bé és la millor venjança, i a Sheeran se’l veu empolainat en textos com Sapphire: "Els llums, la teva cara, els teus ulls/ esclaten al cel com focs artificials", sobre una cadència galopant i acompanyat de la veu d’Arijit Singh, estrella de Bollywood. Una peça en què intervé Ilya Salmanzadeh i que desplega una catifa de sons i timbres exòtics a l’orella occidental, procedents de fonts com el santur, el tambor dholak i diverses percussions menors.

Sempre sense condicionar la cançó, més aviat com a ornaments. Una part del disc es va acabar a Goa: afloren les panderetes i les castanyoles a Heaven; el bansuri i el mantra coral sí que donen plus de força a Symmetry, una de les peces més destacades de tot l’àlbum. També puntua amb nota Azizam, de dinàmica amb ascendent (pel que sembla) persa i una tornada potent.

Estil personal

Notícies relacionades

L’Editorial de Cristina Villanueva: Tempestes, alertes i por

La Justícia dona 15 dies al MNAC per entregar la documentació de les pintures de Sixena a la DGA

Sheeran mira d’aplicar revulsius a un estil personal molt acotat i que no dona gaire més de si, tot i que entre números amb pocs relleus com ara Old phone i la baladeta pàrvula In other words hi ha marge per a un conat bluesy atractiu, The vow, i una arrencada house que dona bon resultat a Don’t lookdown, confeccionat en complicitat amb Fred Again.

Domina la bonança anímica, tot i que, quan Sheeran fa sortir tot el seu mal geni, ho fa bastant a fons: "Cada dia t’odio una mica més/ La vida va millorar quan et vaig perdre", canta en el tall A little more, una peça enganyosa amb un embolcall lleuger. Potser de vegades Ed Sheeran s’afarta de ser Ed Sheeran.