La indignació d’un jove en veure la nòmina d’un enginyer el 1992: “Vivia amb gairebé tres vegades més renda a la mateixa ciutat”

En ple debat per la inflació, la pèrdua de poder adquisitiu i les dificultats per accedir a l’habitatge, comparar salaris entre generacions ajuda a entendre fins a quin punt ha canviat la qualitat de vida a Espanya. Més enllà de quant es cobra exactament, la clau és què et pots permetre amb aquests ingressos. A partir d’una nòmina de 1992 i ajustant les xifres a la inflació acumulada fins al 2026, l’usuari ‘El equidistante’ ha compartit a la xarxa social ‘X’ una comparació entre la situació d’un enginyer jove de principis dels noranta i la del mateix perfil professional tres dècades després.

L’usuari que ha compartit la reflexió a les xarxes socials, revisant papers a casa, va trobar una nòmina antiga del seu pare del 1992. Era un enginyer jove, amb sis anys d’experiència, casat, amb dos fills i una hipoteca a Madrid. “Per curiositat em vaig posar a fer càlculs i el resultat és difícil d’ignorar. El seu salari brut mensual era de 615.704 pessetes. Ajustat a l’IPC, equival avui a uns 120.000 euros bruts anuals. Un enginyer amb aquest mateix perfil cobra ara entre 35.000 i 45.000 euros. “Una tercera part. Una puta tercera part del sou real que tenia el meu pare a la seva edat”, ha reivindicat.

Notícies relacionades

Jonathan Andic manté la vicepresidència del consell de Mango, que tanca files amb ell

Aquests són els festius que cauen en dissabte que hauran de ser compensats amb dia lliure aquest 2026 després de la sentència de l’Audiència Nacional

La comparació no acaba en el sou, perquè les condicions de vida actuals són força diferents. “El meu pare suportava aleshores una càrrega fiscal efectiva del 27% entre IRPF i Seguretat Social, quedant-li l’equivalent actual a uns 87.000 euros nets anuals. Vivia amb gairebé tres vegades més renda disponible. Al mateix país. A la mateixa ciutat”, resumeix el text original. La inflació acumulada en els últims anys també ha reduït la capacitat d’estalvi i consum, alimentant la sensació que, malgrat comptar —en la majoria dels casos— amb més formació i feines qualificades, les noves generacions viuen amb menys marge econòmic i més incertesa que els seus pares.

Denuncia que “es van carregar les deduccions que protegien la classe mitjana com, per exemple, la deducció per habitatge habitual que va desaparèixer per a noves compres el 2013”. Tot això s’afegeix a un context marcat per l’encariment de l’habitatge i l’augment generalitzat del cost de la vida. Tot i que els salaris han crescut en termes nominals, el preu de compra i lloguer a ciutats com Madrid o Barcelona s’ha disparat molt per sobre dels ingressos mitjans, obligant moltes famílies joves a destinar una part cada vegada més gran del seu sou a l’habitatge