Studio 54 "ho va canviar tot"

No faltaven discoteques a Barcelona el 1980. Més de 30 s’anunciaven a la secció Avui Sortim d’EL PERIÓDICO. De Baccara a Venus 2000, alfa i omega de la llista, passant per La Choza, Laserium i Tutankhamen, a l’autovia de Castelldefels. A més hi havia els balls: Bahía (amb l’orquestra Piel de Toro), Camoa, Cibeles, Nilo, La Paloma, Rialto. Studio 54 va irrompre en aquest poblat panorama com una superproducció futurista el 9 d’octubre. "Era una altra dimensió", resumeix Raúl Orellana, discjòquei resident de la discoteca des de 1982 fins al seu tancament el 1994. Orellana impulsa la festa de celebració del 45è aniversari de Studio 54, que tindrà lloc el 13 de setembre a Paral·lel 62, sala que ocupa el mateix immoble on estava situat Studio 54, el Teatro Español en el seu vuitcentista origen.

"Las discoteques que hi havia tenien decoració i estructura dels 70 –diu Orellana–. Eren petites, amb molt reservat, molta cantonada, sostre baix i poca pista. Studio 54 havia sigut un teatre i tenia 15 metres d’altura amb dos amfiteatres, i tot era pista. Era un espectacle que no s’havia vist a la ciutat i la va revolucionar. Ho va canviar tot".

Ballant sobre els subgreus

La il·luminació i el so eren el mai vist ni sentit. "Hi havia quatre torres de so, una a cada cantonada de la pista –detalla Orellana–. El subgreu de les torres, que portava dos altaveus de 18 polzades, tenia un difusor sobre el qual cabien cinc persones ballant". La cabina del dj, al primer amfiteatre, "era una nau espacial" en la qual, presumeix Orellana, es van utilitzar plats Technics per primera vegada a Barcelona.

El primer discjòquei de Studio 54 va ser Richie Kaczor, que va portar "un arsenal impressionant de promos de segells nord-americans underground", indica Orellana. Va venir amb "la mentalitat de Paradise Garage, una disco gai novaiorquesa que va trencar motllos", segueix. Els nous temps del pop de ball se li van entravessar i va ser llavors quan va entrar Orellana al rescat. "Em vaig trobar amb 300 persones a la pista un dissabte a la nit, que eren com quatre formigues en un garatge", il·lustra. Per acabar-ho d’adobar, els resistents eren els fans de Kaczor, que esbroncaven Orellana. Tot va canviar al mig any.

Orellana es podia gastar 300.000 pessetes al mes en discos per a Studio 54. Precisió: en maxis. D’importació, per regla general. Les (desaparegudes) botigues Blanco y Negro, Record Sounds i Raf eren els seus subministradors. "Em tenien preparades les novetats de la setmana –explica–. Me les enduia, les provava i si m’agradaven me les quedava, i si no, les tornava. A final de mes passaven la factura. Ningú de Studio 54 em va dir mai res". Mai va punxar un tall d’un elapé ni un single. Les llistes de les revistes Record Mirror (britànica) i Billboard (nord-americà) eren les guies. "Em fixava en el que començava a fer soroll".

Van ser himnes de Studio 54 Don’t you want me, de The Human League; Babe, we’re gonna love tonight, de Lime; Bailando, d’Alaska y los Pegamoides; Spank, de Jimmy Bo Horne, i Hit’n run lover, de Carol Jiani. "Amb el house", Orellana recorda omplepistas de J. M. Silk, Inner City, Todd Terry o Joe Smooth.

Notícies relacionades

El musical ‘Ànima’ s’instal·larà al Tívoli a partir del febrer

Lachlan Murdoch controlarà l’imperi mediàtic

Després de les sessions, se n’anava a casa. Res d’afters. "La gent m’atabalava de manera exagerada després d’haver-me vist a la cabina inaccessible de Studio 54. Em fa una mica de vergonya, però em vaig comprar un Porsche de segona mà i arribava a Studio 54 i aparcava a la porta. Era part del xou".

Orellana cobrava 360.000 pessetes al mes, que ara serien entre 6.000 i 7.000 euros. "Ens dèiem la cabina del milió, perquè entre el light-jockey, un ajudant i jo cobràvem un milió de pessetes".