Supertramp, de dol

Junt amb Roger Hodgson va establir la marca sònica d’un dels grups més populars del rock dels anys 70 i 80, Supertramp, caracteritzada pel seu balanç entre tonades melòdiques i desenvolupaments instrumentals amb segell progressiu. Moltes de les cançons més populars de la banda les va compondre Hodgson, però eren de Rick Davies peces distintives com Crime of the century, School i Goodbye stranger. Un llegat que queda definitivament tancat després de la mort de Davies, d’un mieloma múltiple, a casa seva, a Long Island, divendres passat, feta pública ahir a través d’un comunicat.

El cantant, teclista i armonicista (Swindon, Regne Unit, 22 de juliol de 1944) va donar forma el 1969 a Daddy, grup en el qual es va integrar Hodgson i que el gener de 1970 es va rebatejar com a Supertramp. Si bé Hodgson venia de l’escola privada i tenia un do per la tonada pop, Davies era de família treballadora i es decantava pel jazz i el blues. La veu de Hodgson era aguda, propícia per al falset, i la de Davies, greu i gruixuda. D’aquests contrastos va sortir la música arriscada que es va obrir pas en el primer àlbum, Supertramp (1970), i que va assolir la notorietat a partir del tercer, Crime of the century (1974).

Influx jazz-blues

Tot i que gran part del cançoner de Supertramp es va firmar a mitges, Hodgson-Davies, la composició era més aviat individual i cadascú solia assumir la veu solista de les seves creacions. Els àlbums Crisi? What crisi? (1975), Even in the quietest moments... (1977) i Breakfast in America (1979) van consolidar el grup. La dona de Davies, Sue, es va convertir en mànager i en aquell temps Hodgson va covar el seu propòsit de deixar el grup i establir-se en solitari, materialitzat després de ...Famous last words... (1982).

Davies va passar a liderar Supertramp en solitari, des del seu teclat Wurlitzer, a partir de 1985, quan Brother where you bound va representar l’inici d’una nova era de Supertramp, amb més pes de les instrumentacions progressives i l’influx jazz-blues. Hi va haver tres àlbums més i les seves respectives gires, més l’antològica (40è aniversari) del 2010. L’inicial acord amb Hodgson de què, en viu, cada un interpretaria només cançons de la seva autoria es va anar diluint amb els anys, i aquest Supertramp de Davis va acabar integranten els seus repertoris peces del seu excompany com The logical song, Dreamer i It’s raining again.

Notícies relacionades

BCN manté l’idil·li amb el teatre

El MNAC insisteix en el perill de traslladar els murals de Sixena

La gira planejada el 2015, Supertramp forever, es va haver de suspendre’s quan a Davies se li va diagnosticar el mieloma. L’última actuació va resultar ser el bolo privat, per a la convenció Sapphire now que va acollir Ifema, a Madrid, en 2012. Les peticions populars de reunió Davies-Hodgson mai van arribar a ser ateses, tot i que hi va haver intents d’acostament. Sí que es van posar d’acord quan, el 2018, tres membres de la banda, John Helliwell, Bob Siebenberg i Dougie Thomson, els van demandar per qüestions de royalties.

En els últims anys, Davies mantenia una ocasional activitat en el circuit de clubs amb Ricky and the Rockets, «perquè quan ets músic, això va sempre amb tu», explica a aquest diari Gay Mercader, promotor de totes les gires de Supertramp a Espanya, de 1977 al 2010, incloent-hi èxits com les tres nits al barceloní Palau d’Esports, el 1979. «Una cosa mai vista». Abans de les desavinences que els van distanciar, ells eren «un grup de bon rotllo», i Davies era «una persona de caràcter pla, amb sentit de l’humor càustic i molt bon paladar», a qui va portar una vegada al Celler de Can Roca. Un detall no menor: «Supertramp és l’únic artista, amb Sting, que m’ha tornat diners quan una gira no ha anat bé, en aquest cas per inclemències meteorològiques».