Quevedo, l’últim sospir d’un llarg estiu al Palau Sant Jordi

Llarga passarel·la amb catifa vermella, flaixos, esclats i cridòria de categoria. Obrint-se pas entre el públic, Quevedo, aquell nano canari que va construir un coet al costat de Bizarrap –el mal anomenat Quédate– que el va portar gairebé literalment al cel, també amb el que suposen les turbulències de la fama, tornava a Barcelona dos anys després per presentar-se com el que és, estrella del pop espanyol, tot i que això suposi de vegades desdibuixar-se una mica a un mateix.

Ídol juvenil, ell que només suma 23 anys, va decretar que el d’ahir a la nit, dia d’inici de moltes coses, era l’últim sospir de l’estiu, com un jovent assedegat –35.000 assistents entre ahir i el concert que repetirà avui al Palau Sant Jordi, segons la promotora The Project– va acceptar sense lletra petita. "Em fa una mica de pena haver deixat l’estiu enrere, però espero que passem una nit bonica junts", va anunciar. Presentava el seu segon àlbum, Buenas noches, que de nits boniques –entengui’s sexualment actives– en va ple, potser estirant tant la tensió no resolta que, sovint, acaba mal resolta a causa d’un enginy una mica insípid. Algunes –14 febreros, Por atrás– van sortir a jugar d’inici a un escenari en una pista que va inaugurar una notable Kassandra.

Però Quevedo, aquest afable jove que podria ser l’amic de qualsevol dels presents, conserva l’intangible de la proximitat, la que va lluir a Donde quiero estar, el seu molt convincent, arrelat –multitud de banderes de les Canàries i samarretes del Las Palmas– i sincer debut llarg, aquest que ahir a la nit va desplegar en un celebrat segon acte –al qual es va arribar després de projectar imatges d’un iniciàtic Quevedo– que va tornar a més d’un a ple agost amb una metralleta amb bales de calibre reggaetoner com Sin señal, Playa del inglés, Wanda o Punto G. Va tornar Quevedo a encendre records estiuencs amb Guayar con cualquiera, cançó que "ha representat bastant aquest estiu per a mi", i va continuar recorrent a la memòria amb APA i Lacone. Abans, Lucho RK va passar per la passarel·la com a únic convidat de la nit.

Per al final, sense poder aguantar-ho més després d’hora i mitja ja de crits de joia, va guardar el més íntim de Pedro Luis Domínguez Quevedo, aquelles cançons que, com diu a Qué asco de todo, compon encara "sabent que si em surt del pit no sonarà a la ràdio". Després de les trencades i destacables Noemú i Still luvin va semblar emocionar-se, però, ràpidament, sense temps per a laments, ja que això s’havia de viure com l’últim ball d’un llarg estiu sense preocupacions, va sentenciar: "Era mentida, l’amor no existeix, ni per a mi ni per a vostès". Un pont per transitar a Iguales, on es presenta de manera una mica desconcertant utilitzant la sàtira com un "heterobàsic" qualsevol. Bé, a ningú li va importar, a aquella hora ja només quedava dir per última vegada bona nit abans de la promesa d’un nou estiu i suplicar a crits allò de "quédate, que las noches sin tu duelen".

Notícies relacionades

El Book Music Festival es consolida i tindrà una edició gironina

La dècada increïble de la cocteleria Paradiso

Quevedo

Palau Sant Jordi (8/9/2025)