Washington: "M’inspira aquest avi que tinc al costat"

Spike Lee no vol que cap de les seves pel·lícules inspiri cap director a fer-ne un remake. "Almenys mentre jo visqui. Quan hagi mort, que facin el que vulguin", explica per videoconferència. Assegut al seu costat, Denzel Washington l’interromp: "Va, home, mulla’t, digues quina pel·lícula teva podria ser objecte d’un remake i qui hauria de dirigir-la". Pressionat, Lee respon: "M’encantaria veure una nova versió de La última noche (2002) dirigida pel meu germà Martin Scorsese". Washington conclou el debat: "Tots els grans directors, i Spike ho és, haurien d’estar oberts a la interpretació o reinterpretació. De fet, inspirar altres artistes és bona part del que els fa grans".

El debat és pertinent perquè, malgrat la postura del cineasta al respecte, ara ell i l’actor estrenen a AppleTV+ la nova pel·lícula que han fet junts Del cielo al infierno, que no és sinó una nova versió de la intriga criminal El infierno del odio (1963), dirigida pel japonès Akira Kurosawa i protagonitzada per un magnat que s’enfronta a un espantós dilema moral quan, en vigílies d’un acord financer de gran importància, el segrestador que volia raptar el seu fill s’emporta per error el fill del seu xòfer.

Capgirar-la

Lee, que considera el director japonès un dels seus referents – "de fet, per rodar Nola Darling (1986) em vaig inspirar en una de les seves obres mestres, Rashomon (1950)", recorda– trasllada el relat a una Nova York contemporània marcada per fortes divisions de classe i raça i converteix el protagonista en un productor musical –en la pel·lícula original, ambientada a Yokohama, el personatge encarnat per Toshiro Mifune era un empresari sabater–, però planteja la mateixa qüestió que la seva predecessora: ¿aquest home hauria de tirar per terra el seu pla comercial per salvar un noi que no és de la seva família?

"He respectat l’esperit de la pel·lícula original i l’he capgirat", explica el director novaiorquès. "En aquest sentit, es podria dir que he fet el que els músics de jazz han estat fent tota la vida: agafes una peça clàssica i la prepares posant-hi la teva salsa. Això mateix són la versió que John Coltrane va crear de My Favorite Things i la de My Funny Valentine que es va inventar Miles Davis".

En tot cas, el que ofereix Del cielo al infierno no és tant un homenatge al mestre japonès, sinó més aviat un compendi dels temes que han interessat Lee al llarg de la seva carrera: la Gran Poma, els New York Knicks, el hip-hop, l’art creat per la comunitat negra i el conflicte entre la integritat creativa i el comerç. El protagonista, a més, no és més que un altre personatge obligat a plantejar-se si és capaç de prendre la decisió correcta. "L’objectiu és que els espectadors acabin de veure la pel·lícula i que es preguntin: ‘¿Què faria jo en aquesta situació?’".

Del cielo al infierno és la seva cinquena col·laboració amb Washington, un treball continuat que converteix la seva relació en una de les associacions creatives entre director i actor més fructíferes que Hollywood ha donat en molt temps: ha durat tres dècades i mitja i ha explorat nombrosos aspectes essencials de la comunitat afroamericana. "Tots dos ens vam sorprendre al descobrir que ja havien passat quasi 20 anys des que vam mrodar Plan oculto (2006), i ens vam adonar que en aquest temps no hem perdut la nostra "complicitat, ni el més mínim", afirma Lee. "Denzel és el millor actor viu del món", afegeix. La seva filmografia compartida es completa amb Cuanto más, mejor (1990), Malcolm X (1992) i Una mala jugada (1998). "M’inspira aquest avi que tinc al costat. Es continua comportant com ho faria un nen en una botiga de llaminadures, i l’entusiasme infantil que sent pel seu treball m’inspira i em contagia", fa broma Washington.

Notícies relacionades

La Mostra consagra Jim Jarmusch amb el Lleó d’Or

Helen Oyeyemi, una germana Grimm contemporània

En una de les escenes més memorables de Del cielo al infierno l’actor es marca una espontània baralla rapera amb ASAP Rocky que serà recordada com un dels seus moments interpretatius més icònics i que il·lustra a la perfecció un dels temes principals que es tracten al llarg del seu metratge. "També és una història sobre la desconnexió que les velles generacions sentim respecte al món modern –comenta Lee–. A un costat situa el vell pistoler i, a l’altre, el principiant que intenta destronar el rei. És pur Shakespeare".

La pel·lícula, així mateix, reflecteix els sentiments trobats que les noves tecnologies generen en el director. "No vull sonar com un avi, però correm el risc que ens idiotitzin. ¿I què passa amb l’educació que imposen en els nostres fills? Avui dia els estudiants se serveixen de la IA per elaborar els seus treballs acadèmics. La creativitat i l’art, i fins i tot l’ànima humana, corren el risc de ser reemplaçats per màquines. Potser faré una altra pel·lícula sobre aquest tema".