La Mostra consagra Jim Jarmusch amb el Lleó d’Or

Dit això, considerar aquesta victòria abans que res com una manera de fer justícia per aquests menysteniments passats significaria d’alguna manera infravalorar una pel·lícula amb una aparença de lleugeresa i fins i tot d’intranscendència, com sol passar en el cine del director nord-americà. Adoptant un to melancòmic i servint-se sobretot de silencis i d’espais entre paraules, mirades de reüll i alguna pulla passivoagressiva, les tres històries que componen Father Mother Sister Brother diuen grans veritats sobre una cosa tan universal com aquest vast desert d’incomprensió i inescrutabilitat que separa entre si els membres fins i tot de les millors famílies.

L’única pega que potser es pot posar a la seva elecció com a Lleó d’Or no té tant a veure amb els mèrits o demèrits artístics com amb l’aberrant conjuntura en què vivim. El premi ha convertit en paper mullat totes les travesses que s’han elaborat a Venècia durant els últims dies –la majoria d’elles, de fet– que donaven per fet que el destinatari del premi seria La voz de Hind, de la tunisiana Kaouther ben Hania, una demolidora recreació de l’assassinat d’una nena palestina el gener de l’any passat a mans dels soldats israelians i que s’ha acabat emportant el Gran Premi Especial. I hi deu haver gent que considera que és una frivolitat i fins i tot una irresponsabilitat relegar aquest treball urgent a un lloc de segona fila en el palmarès i desaprofitar així l’oportunitat de fer arribar un missatge rellevant al món, sobretot perquè el valor artístic de la pel·lícula –la seva exploració del territori en què la ficció i el documental es dilueixen, la seva habilitat a l’hora de fer enfonsar l’espectador en la indignació sense manipular-lo– és inqüestionable. Costa dir si tenen raó o no. Sigui com sigui, aquest guardó suposa per a La voz de Hind l’inici d’una carrera que, d’això no n’hi ha cap dubte, estarà plena de més reconeixements i tant de bo d’èxits comercials. El seu missatge se sentirà tan alt i tan clar com les paraules de suport incondicional al poble palestí que la majoria dels guanyadors d’aquesta nit han inclòs en els discursos d’agraïment.

Notícies relacionades

Helen Oyeyemi, una germana Grimm contemporània

Washington: "M’inspira aquest avi que tinc al costat"

Respecte a la resta de presències en la llista de premiats anunciada aquesta nit, cap és tan indiscutible com les dues esmentades més amunt. Equivalent a la medalla de bronze en una competició olímpica, el premi del jurat va anar a parar al nou documental de l’italià Gianfranco Rosi, Bajo las nubes, que observa una sèrie de personatges habitants dels voltants del volcà Vesubi i, mentrestant, ni mostra un especial interès en ells ni els utilitza amb cap més intenció o sentit dramàtic identificables que la mera acumulació d’escenes. I el nord-americà Ben Safdie es va emportar el reconeixement a la millor direcció pel seu biopic del lluitador d’arts marcials mixtes Mark Kerr, titulat The Smashing Machine, malgrat que el més valuós d’aquesta pel·lícula –l’únic, de fet– és la feina interpretativa del seu protagonista, Dwayne Johnson: l’estatueta s’hauria d’haver concedit a les seves espatlles i als seus músculs.

Pel que fa als premis concedits en les categories interpretatives, no hi ha queixa possible: l’actuació que Toni Servillo ofereix a La grazia en la pell d’un president fictici de la República Italiana, i pel qual va rebre la Copa Volpi al millor actor, és una exhibició d’enginy i carisma encoberts sota capes de contenció, i una nova demostració que la seva associació creativa amb el director Paolo Sorrentino és una de les més fructíferes del cine modern; la Copa Volpi a la millor actriu rebuda per la xinesa Zhilei Xin és una merescuda compensació per la successió d’infortunis i bestieses a què es veu sotmesa en la pell del personatge al qual dona vida a The Sun rises on us all.