Ni terribles ni magnífiques

La bona notícia sobre la 82a edició de la Mostra de Venècia és que, entre les aspirants al Lleó d’Or, amb prou feines hi ha hagut pel·lícules terribles; la mala notícia, això sí, és que tampoc n’hi ha hagut de realment magnífiques. A poques hores que es faci públic avui el palmarès consensuat pel jurat que aquest any presideix Alexander Payne, la majoria de les travesses de la crítica especialitzada coincideixen que la favorita és La voz de Hind, de la tunisiana Kaouther Ben Hania, que se situa entre el documental i la ficció per recrear l’assassinat d’una nena palestina en mans dels soldats israelians el gener del 2024, que s’ha convertit en la pel·lícula de la qual tothom parla no tant pels seus mèrits artístics sinó més pel seu poder devastador. Les mateixes previsions donen per fet que títols com No other voice, de Park Chan-wook, A pie de obra, de Valérie Donzelli, i The testament of Ann Lee, de Mona Fastvold, tenen també moltes possibilitats d’entrar en el repartiment de premis. En un món just, això sí, cap de les pel·lícules a concurs hauria de guanyar.

Feia 18 anys que la cineasta hongaresa Ildikó Enyedi no rodava llargmetratges quan va obtenir l’Ós d’Or de la Berlinale –de forma discutible– gràcies a En cuerpo y alma (2017), i és evident que el reconeixement va donar força a unes ambicions artístiques que, vist això, potser estan per sobre de les seves possibilitats. Tant el seu posterior La historia de mi mujer (2021) com el que ha presentat a concurs en la Mostra, Silent Friend, són obres tan excessives de durada que semblen assumir que l’espectador no té res més a fer que quedar-se a mirar-les, i que es donen uns aires d’importància que mai arriben a justificar.

Cap relat interessant

La nova pel·lícula explica tres històries sobre una universitat alemanya: en l’ambientada durant el confinament de la covid, un neurocientífic que explora la ment dels nadons emprèn un experiment amb un arbre; en la que transcorre el 1972, un estudiant estableix una connexió amb un gerani; i en la situada el 1908, la primera dona que estudia al centre descobreix a través de la fotografia pautes de comportament de l’univers vegetal. Cap dels tres relats és especialment interessant, i ni l’afany d’Enyedi a barrejar-los ni les seves filigranes visuals aconsegueixen dissimular-ho. En tot cas, Silent Friend va massa de sobrada mentre balbuceja sobre el misteriós poder de la naturalesa i la nostra connexió amb la fullaraca.

Notícies relacionades

La Cubana, estrella de la temporada pletòrica de Focus

El debat necessari

Tampoc les dues últimes aspirants al Lleó d’Or a veure la llum demostren que es mereixin un lloc en el palmarès ni justifiquen la seva presència en la competició pel premi. Melodrama sobre una dona i un home units per una tragèdia del passat, la xinesa The sun rises on us all se les arregla per incloure en el seu metratge malalties terminals, atropellaments, penes de presó injustes, intents de suïcidi, amenaces de mort, avortaments, violacions i assassinats, i, en canvi no té cap possibilitat de guardó a menys que el jurat es tregui de la màniga un premi a la pel·lícula més gratuïtament sàdica del festival.

La italiana Una película hecha para bien sembla un testament cinematogràfic. Barrejant el llenguatge de la ficció, el dels making off i el dels documentals reals i falsos, el director Franco Maresco fa un autocomplaent repàs de la seva carrera, que va començar en la sàtira televisiva salvatge, es va guanyar reputació de blasfem per les seves pel·lícules a duo amb Daniele Ciprì –a El tío de Brooklyn (1995), un home sodomitza un ase– i en tot moment ha tret profit d’explotar els frikis, idiotes i tarats. El retrat resultant és el d’un home, ni per casualitat tan talentós com ell mateix es pensa, devastat pel present i la seva correcció política i aparentment incapaç d’entendre que dedicar tota una pel·lícula a vanagloriar-te de la teva carrera, tot i que a estones te’n riguis de tu mateix, és pur narcisisme.