La tornada de Mazoni

Fa gairebé dos anys, Jaume Pla, Mazoni, va anunciar una aturada en la seva carrera després de dues dècades de trajectòria, al·legant cansament i falta de motivació. "Em sentia una mica cremat, sí", recorda. "Me’n vaig adonar un dia que tenia un concert, hi havia previsió de pluja i vaig pensar: ‘bé, si se suspèn, però em paguen igual, ja està bé’. I això és una cosa que mai m’havia passat pel cap, no tenir ganes de tocar. Va ser un senyal d’alarma".

¿Com va sortir d’aquell encallament mental? El músic empordanès, creador de cançons destacades del pop català modern, com Eufòria, A.I.L.O.D.I.U. o No tinc temps es va plantejar al principi "escriure alguna cosa que no fos composició musical, potser un conte o una petita novel·la", però sense objectius, ni terminis. "I un dia, agafant la guitarra, em va sortir una cançó, al cap d’uns dies, una altra... Va ser deixar de sentir pressió i començar a sortir-me cançons". Així va començar a cobrar forma el repertori de Banderes per daltònics, l’àlbum que surt a la llum demà. Una obra que no va venir precedida de cap premissa. "Quan em veia pensant a organitzar i planificar, immediatament eliminava aquesta idea del cap".

Així com els seus últims discos partien d’un principi sònic o conceptual molt definit (el beethovenià Ludwig, 2021; el punk Desig imbècil, 2019; l’acústic Carn, os i tot inclòs, 2017; l’electrònic 7 Songs for an endless night, 2016, aquest ve a ser un àlbum pop canònic de Mazoni en el qual afloren les seves influències primigènies, passades pel filtre d’un refinament madur. "Em van anar sortint cançons bastant pop, bastant beatle. Vaig pensar: ‘ja ho analitzaré quan estigui fet’. Em diuen que és un disc molt Mazoni. No ho sé, penso que sí que connecta amb els quatre primers, amb l’esperit de cançó pop i tornada, una cosa que porto molt dins". L’ha elaborat amb Aleix Bou a la producció i còmplices com Jordi Bastida (Trau, Alizzz, Sidonie), Dani Ferrer (Love of Lesbian) i Amaia Miranda.

El que no és possible recuperar és la innocència dels inicis, és clar. "No puc evitar haver viscut el que he viscut, i tenir 48 anys, però sí que he intentat recuperar la intimitat de ser jo sol en una habitació amb un bloc de notes, fent cançons que no escolta ningú i que ningú espera, com un petit tresor", explica. Hi ha traços de sarcasme recelós en peces com La cuina està tancada i frases com "m’estic cuinant un gran futur", on diu riure’s una mica de si mateix. D’allà surt el títol de l’àlbum: les banderes per daltònics són una picada d’ullet distòpica, un senyal de desubicació. "M’imagino construint una cosa per a algú amb dificultats per entendre-la, unes banderes que els daltònics puguin interpretar".

L’efecte Bad Bunny

Notícies relacionades

Tornada al “cole” dels teatres de Barcelona: les obres que cal veure en aquest inici de temporada

El llegat d’un imperi de 10.130 milions d’euros

A Perdre per guanyar apunta a "l’exageració de la cultura de guanyar i perdre, que es porten a nivells una mica heavies". Començant per la música: "Ara tot és buscar el més difícil encara, omplir més estadis que ningú, posar l’entrada més cara... Tot això és molt antinatural per mi. Ara en tot hi ha un guanyador molt clar i tots els altres són perdedors, i en la vida hi ha molta gent que no trenquem rècords". És possible que avui els joves associïn la música a l’esdeveniment multitudinari, a una idea d’èxit i al lluïment a les xarxes. "Em preocupa, sí. Hi ha una distància enorme entre Bad Bunny, omplint 10 metropolitanos i un altre artista d’un talent similar que té problemes per tocar en una sala", afegeix.

En l’esfera catalana de vegades sembla que només hi hagi espai per als productes de moda i que els artistes amb trajectòria quedin enrere. "Hi ha un punt en la teva carrera perillós i és quan ja no ets una novetat i tampoc has arribat a un estatus de llegenda", observa Pla, que es disposa ara a constatar "si amb l’aturada d’aquests dos anys s’ha generat una mica de gana de Mazoni". Estrenarà gira en el Mercat de Música Viva de Vic (jornada inaugural, 17 de setembre), camí de l’Auditori de Girona (4 d’octubre) i el barceloní Apolo (11, festival Empremtes).