Kathryn Bigelow aviva la por d’un cataclisme nuclear

Pocs cineastes s’han ocupat de les fractures en el si del poder nord-americà de manera tan consistent com Kathryn Bigelow. Si a En terra hostil (2008) –guanyadora de sis premis Oscar, entre els quals a millor pel·lícula i millor direcció– la directora va observar el cost psicològic de treballar en una unitat de desactivació de bombes a l’Iraq, i en La noche más oscura (2012) va recrear la cacera d’Ossama Bin Laden, ara el seu últim treball aborda ni més ni menys que la possibilitat d’una catàstrofe nuclear.

"En l’actualitat, nombrosos països tenen prou armament atòmic per acabar amb la civilització en qüestió d’uns minuts, i hem arribat a normalitzar una cosa a priori tan impensable com aquesta", afirma Bigelow al respecte. "He volgut fer una pel·lícula que confronta aquesta paradoxa, i explora el disbarat d’un món que viu sota l’ombra constant de l’aniquilació però que gairebé no en parla".

Cap visible entre els títols aspirants a obtenir dissabte vinent el Lleó d’Or presentats ahir en la Mostra de Venècia, A house of dynamite explica una història de gran simplicitat argumental: un matí qualsevol és detectada una bomba nuclear que es dirigeix cap als Estats Units i té previst destruir la ciutat de Chicago i voltants en només 19 minuts.

El sistema de defensa antimíssils nord-americà es posa en funcionament, però els interceptors no aconsegueixen aturar l’avanç de l’artefacte, l’impacte del qual promet acabar amb almenys 10 milions de vides. Tant Rússia com la Xina neguen ser els responsables del llançament. ¿Diuen la veritat? ¿És que l’atac procedeix de Corea del Nord, o de l’Iran, o del Pakistan? ¿Potser tots aquests països estan actuant en bloc contra Occident? ¿Com s’hauria de respondre a l’amenaça?

Bigelow relata aquesta mateixa premissa successivament des de tres punts de vista diferents: el primer correspon a la Sala de Crisi de la Casa Blanca i a una base militar a Alaska; el Centre de Comunicacions Estratègiques de l’OTAN aporta el segon, i el tercer se centra en el president del país, encarnat per Idris Elba. Cada un d’ells ens proporciona informació nova i, mentrestant, tant la velocitat vertiginosa que Bigelow imprimeix al relat com l’allau de galimaties tècnic de què l’omple –només desxifrable per a experts– per moments fan sentir l’espectador lleugerament marejat, tot i que alhora la pel·lícula es mostra tan capaç de mantenir-nos amb les ungles clavades als braços de la butaca que resulta fàcil oblidar-se del tuf patrioter i l’efectisme faller que n’emanen.

En última instància, és una pel·lícula més valuosa per l’entreteniment que proporciona que per la rellevància política, tot i que, no n’hi ha dubte, l’estat preapocalíptic que assola el món li atorga el do de l’oportunitat. "Espero que la pel·lícula convidi alguns a decidir què s’ha de fer amb totes aquestes armes –explica Bigelow–. I jo aposto per iniciar immediatament una reducció de l’arsenal nuclear. ¿Com pot ser l’aniquilació del món una bona mesura defensiva?".

De Camus a Ozon

Notícies relacionades

Tornada al “cole” dels teatres de Barcelona: les obres que cal veure en aquest inici de temporada

Els Premis Goya 2026 se celebraran a Barcelona el 28 de febrer

Atès que L’estrany és l’obra més emblemàtica d’un dels escriptors més llegits del món, Albert Camus, és cridaner que la pel·lícula homònima també presentada ahir a concurs en el certamen italià sigui tan sols la segona adaptació cinematogràfica del relat fins ara. Menys sorprenent resulta, això sí –pel que sembla, són exigències dels hereus de l’escriptor– que es mostri gairebé tan fidel al seu model com al seu dia ho va fer la primera, dirigida per Luchino Visconti i protagonitzada Marcello Mastroianni el 1967, i dolorosament infravalorada. El protagonista en els tres casos és Meursault, un home francès que viu en l’Algèria ocupada i que existeix profundament desconnectat del món que l’envolta, fins al punt de semblar incapaç d’experimentar emocions. Es mostra impassible en el funeral de la seva mare, no mostra cap reacció davant els flagrants abusos dels quals és testimoni i, més important, sembla no sentir res –i no pensar res– quan mata un àrab en una platja sota el sol més abrasador; durant el consegüent judici acaba condemnat a la guillotina no tant pel que va fer, sinó per la seva absoluta falta d’empatia i la seva negativa a fingir-la.

Si bé François Ozón dota la seva versió de més dosi d’erotisme, sens dubte no tant per la seva voluntat de respectar l’esperit de la història original que per donar curs a la seva pròpia sensibilitat artística, en general la nova pel·lícula no ofereix res destacable que no figuri ja en la del mestre Visconti. De fet, les eleccions més importants d’Ozon resulten ser fallides. D’una banda, la seva decisió de presentar el relat en blanc i negre li impedeix capturar l’atmosfera embriagadora de l’entorn –la calor seca, la suor constant, la fatiga inevitable– com tan bé ho va fer fa 50 anys la versió de l’italià, i que tanta importància té en la interioritat del personatge; a les seves mans, a més, el comportament d’aquest Meursault –encarnat per un excessivament apol·lini Benjamin Voisin– fa la sensació de ser més obertament patològic que l’exhibit al seu dia per Mastroianni, les accions del qual eren tant més horribles en tant que eren fruit d’una humanitat completament buida.