Non Stop Festival, 1996: ¿com he anat a parar aquí?

L’estiu de 1996, els festivals de rock començaven a revolucionar el panorama de la música en directe a Espanya i semblaven una garantia d’èxit. Aquest va ser l’any de la històrica primera edició del Doctor Music Festival al Pirineu de Lleida i també el de la consolidació d’experiències pioneres com l’Espárrago Rock, l’U-Zona Reggae, el Festimad i el Festival Internacional de Benicàssim. "L’estiu dels festivals", anunciaven els mitjans de comunicació.

Entre els promotors privats que es van tirar a l’aigua per agafar aquesta onada que es presumia imparable figurava un músic argentí establert a Barcelona amb un extens currículum com a compositor, instrumentista i productor i alguns contactes interessants. El seu nom era, és, Gustavo Gabriel Gabetta. A la seva audaç iniciativa empresarial se li deu un dels fracassos més estrepitosos (i més estrafolaris) que ha viscut el negoci musical en aquest país: el de l’anomenat Non Stop Festival de Pop-rock.

Concebut i organitzat per una ignota companyia anomenada Voc Music, que dirigia Gabetta, de Rosario, el Non Stop Festival es va anunciar com un esdeveniment de 34 hores de música ininterrompuda al Sot del Migdia, una esplanada situada entre l’Anella Olímpica i el cementiri de Montjuïc que va funcionar durant anys com el rocòdrom oficiós de la ciutat (era l’antecedent del Parc del Fòrum) i que avui es fa servir per fer-hi pràctiques de conducció. Les dates triades, del 21 al 23 de juny, en ple pont de Sant Joan, van fer arquejar les celles a més d’un.

"Caràcter llatí"

L’elenc d’artistes, ho direm ja, era una mica estrany. Davant el grandiós planter d’estrelles mundials que oferia molt poques setmanes després el Doctor Music Festival (David Bowie, Lou Reed, Iggy Pop, Patti Smith, Blur, Bad Religion, Sepultura...), els organitzadors del Non Stop van optar per una programació de 29 noms "de marcat caràcter llatí" que en realitat era una selecció domèstica bastant heterogènia (Los Rodríguez, Sopa de Cabra, Los Rebeldes, Skatalà, Manolo Tena, Los Sencillos, Juan Perro, Marc Parrot, Seguridad Social, Nacho Campillo, Lax’n’Busto...) en la qual costava trobar un cap de cartell clar.

Els únics reclams internacionals eren el cantant i teclista britànic Paul Carrack (amic personal de Gabetta) i David Byrne, al qual es presentava com a mestre de cerimònies i "padrí" de tota la moguda però que ni tan sols tenia previst actuar. Tot i així, el projecte va mostrar des del primer moment una ambició considerable. L’arquitecte Daniel Freixes va rebre l’encàrrec de redissenyar l’espai per acollir dos escenaris, tres barres de bar i restauració, un bar de copes, diverses fonts, un passeig comercial, una carpa amb animació i projeccions de cine, lavabos, un "núvol refrescant" on els assistents podien ruixar-se amb aigua i una "zona de descompressió".

El festival tenia fins i tot la seva pròpia moneda oficial: el rocky. El pressupost rondava els 90 milions de pessetes (541.000 euros) i les entrades anticipades es van posar a la venda a un preu de 4.000 pessetes (24 euros). Pocs dies abans de l’inici, els organitzadors van convocar una roda de premsa en la qual van assegurar amb admirable desimboltura que s’havien despatxat ja 8.000 abonaments i que s’esperava una assistència d’unes 20.000 persones. Van mentir en la primera cosa i es van flipar moltíssim en la segona.

Un cementiri

El divendres 21 de juny, tot estava preparat perquè el festival comencés a les 21,30 hores. Bé, tot no. David Byrne, que havia de donar la benvinguda als assistents des de l’escenari, havia perdut el vol i no hi va poder arribar a temps. O aquesta, almenys, va ser la versió oficial, perquè el cert és que tampoc hi havia assistents a qui donar la benvinguda.

Un grup vingut des de Sarajevo anomenat Konvoi va actuar per a un Sot del Migdia gairebé completament buit. Quan Los Rebeldes van sortir a escena, poc abans de les onze de la nit, l’assistència es componia de quatre o cinc desenes d’espectadors i un nombrós grup de periodistes que no donaven crèdit a la magnitud del fiasco i repetien la broma que al veí cementiri de Montjuïc hi havia més gent que al festival. Gent viva, s’entén.

Notícies relacionades

Deu pel·lícules per al trampolí de la Mostra

El motor del Dúo Dinámico

A l’ex Tam Tam Go! Nacho Campillo li va correspondre el discutible honor de ser l’últim a actuar al festival. Havien passat només tres hores i en quedaven encara 31 per davant quan l’organització del Non Stop va decidir parar.

La realitat és que en el moment en el qual es va anunciar la suspensió definitiva de l’assumpte s’havien venut 89 entrades anticipades i una a les taquilles (¿qui devia ser l’heroi que la va comprar?). Poc abans, David Byrne hi havia fet la seva aparició i es passejava pel recinte desert amb cara d’estar cantant per al seu interior aquest vers de Once in a lifetime que diu: "¿Com he anat a parar aquí?". O potser només s’estava preguntant, igual que ho feien la resta dels presents, què era el que acabaria fent amb els rockys que li havien sobrat.