Beidaihe, Mao i l’aristocràcia comunista

La canícula pequinesa recomana la fugida. Els emperadors deixaven la cèntrica Ciutat Prohibida per alleujar-se’n al Palau d’Estiu, un esponjat complex de jardins, llacs i temples en una zona d’aiguamolls al nord-oest. L’aristocràcia vermella, per la seva banda, abandona Zhongnanhai, l’epicentre del poder comunista aixecat a quatre passes de l’antiga residència imperial, per xipollejar a les platges de Beidaihe, uns 300 quilòmetres a l’est.

Xiamen (província de Fujian), Qingdao (Shandong) i Sanya (illa tropical de Hainan) són cèlebres destinacions de platja, però cap d’aquestes disfruta de les credencials històriques d’aquesta localitat de 600.000 habitants al mar de Bohai. Tot i així, res ho suggereix a l’ull desentrenat. Allà hi ha les aglomeracions sobre la sorra al vespre, amb la sana i despreocupada diversió xinesa. A les platges d’aquí les separa de les nostres la quantitat de pell exhibida. La fosca a la Xina s’ha associat tradicionalment a llargues jornades sota el sol i molt poques dones volen semblar camperoles. Urgeixen els paraigües, els para-sols i l’element diferencial de platja xinesa. Són els lianjini, facekinis o vestits de bany de cap integrals, depèn de la llengua. Són de flexible niló, compten amb obertures per a ulls, nas i boca i cobreixen el coll i fins i tot més avall. La primera impressió remet a un grup de lluita lliure mexicana, una invasió marciana, atracadors de bancs o sadomasoquistes sense complexos.

Els missioners es van assentar a Beidaihe a finals del segle XIX. Aviat els van seguir els empresaris i els representants de delegacions estrangeres a Pequín i Tianjin. Aquests orígens expliquen l’arquitectura europea, una mica kitsch i bastant confusa (els Tudor, els Habsburg i tot el que pugui sonar a luxe burgès), convivint ara amb cadenes de menjar ràpid. Beidaihe comptava amb unes 800 vil·les quan hi van entrar els comunistes el 1949 i hi van obrir un hospital perquè la brisa marina accelerés la recuperació dels camarades ancians. Cinc anys després va ser l’instantani enamorament sobtat de Mao Zedong, camperol de l’interior, el que va canviar el destí de Beidaihe per sempre. "Anem a la platja, on la marea és la mateixa que la marea de la construcció socialista", va dir als seus guàrdies en una de les seves primeres visites. Mao va veure la platja com una opció lúdica amb dècades d’antelació i va ser un destre nedador en un país de nedadors terribles.

Granuloses fotografies en blanc i negre mostren en vestit de bany Mao i el seu etern primer ministre, Zhou Enlai, líders internacionals com Ho Chi Minh... A Beidaihe s’han cuinat polítiques i intrigues. Allà va idear Mao les comunes per a la pagesia i les purgues contra la presumpta burgesia, va decidir bombardejar una illa del Kuomintang davant la costa de Fujian i llançar la calamitosa campanya del Gran Salt Endavant. I també des de Beidaihe va enlairar-se molt de pressa Lin Biao amb la seva família després del seu fracassat intent d’enderrocar Mao. Pretenia arribar a la Unió Soviètica però el seu avió es va estavellar sobre Mongòlia en un incident que continua generant conjectures.

En els retirs estivals de Beidaihe fixen les elits polítiques el rumb del país amb discussions franques que revelen les diferents sensibilitats del partit. El que s’acorda allà s’aprovarà després a la búlgara al Gran Palau del Poble per donar imatge d’unitat. Deng Xiaoping, el petit timoner, va perseverar en la tradició maoista i així segueix encara avui. Només la va interrompre, en la primera dècada del nou mil·lenni, Hu Jintao, grisenc tecnòcrata a qui aquelles gresques de platja no li semblaven frugals ni respectables.

Distribució jeràrquica

Notícies relacionades

Morir de riure i dolor

La IA no només escriu, també encongeix els llibres i els llegeix per tu

Això passa a les vil·les privades, més enllà de les pinedes i lluny del que és nucli urbà. La jerarquia ordena la distribució geogràfica. Els capitostos del partit ocupen les platges més selectes i apartades, les següents són per als militars i altres alts càrrecs, i les altres, sovint massificades, per al públic general.

Solen decantar-se els xinesos més acabalats per Tailàndia, les Maldives i altres destinacions allunyades. No té Beidaihe el refinament de Canes o Portofino, dels seus iots i dels seus paparazis. Només els carrers freqüentment tallats al pas de berlines negres amb vidres fumats i els guàrdies de seguretat revelen que han tornat a Beidaihe els seus visitants més singulars.