Françoise Sagan torna amb ‘Bon dia, tristesa’

Bon dia, tristesa ha tornat. Tusquets acaba de llançar una nova edició. A més, s’ha recuperat aquest estiu Françoise Sagan. A toda velocidad, de Marie-Dominique Leliévre (Superflua), una biografia apuntalada en el testimoni dels seus molts amics, en especial de Florence Malraux (filla d’André, polític, escriptor, cineasta i aventurer) i del crític Bernard Frank, un autor a reivindicar. Però n’hi ha més: la nova versió cinematogràfica, dirigida per la també escriptora indo-canadenca Durga Chew-Bose i protagonitzada per la jove Lily McInerny junt amb Claes Bang i Cloë Sevigny, s’estrena divendres vinent a Filmin.

Bon dia, tristesa va marcar el 1954 un abans i un després en la literatura francesa. No per l’atreviment del tema de fons, el plaer sense culpa i les trampes de l’amor –al cap i a la fi, es podria considerar una reescriptura de Les amistats perilloses, encunyada segle i mig abans–, sinó perquè estava escrita per una dona que acabava de sortir de l’adolescència, i que demostrava amb aquella novel·la rodona, poc més extensa que un conte llarg, una enorme maduresa i una lectura atenta de clàssics com Stendhal o Marcel Proust. Va suposar també el quilòmetre zero d’una concepció de la joventut més lliure que barrejava lucidesa rebel i hedonista i que una dècada més tard cristal·litzaria a bona part d’Europa i als Estats Units amb la contracultura, el rock, les drogues i un marcat individualisme. La biògrafa equipara Sagan amb James Dean, pel que tots dos tenen de mite juvenil avant-la-lettre.

El potencial comercial de l’escriptora va ser ràpidament comprès per René Julliard, l’editor que la va donar a conèixer gràcies a una faixa on, per certificar la seva joventut, figurava un retrat de Sagan, dona-nena de cabells curts i aire androgin. Aquella era una pràctica inaudita en la sòbria edició francesa, que amb prou feines feia servir imatges a les portades. La jove autora ja havia assenyalat el camí a l’enviar a l’editor el manuscrit afegint-hi la seva data de naixement junt amb el títol i el seu nom. Al cap de pocs dies, polvoritzant totes les expectatives, va vendre 20.000 exemplars, que es van multiplicar en 350.000 només a França i van ajudar que traspassés fronteres. Rep llavors el premi de la Crítica. Colette la beneeix. François Mauriac diu d’ella que és "un monstruet deliciós". Només quatre anys després de la seva aparició, Otto Preminger portaria al cine la història amb Jean Seberg, David Niven i Deborah Kerr, que no van saber imprimir la tensa emoció de la novel·la.

Mentrestant, Sagan s’havia convertit, sense haver arribat encara a la majoria d’edat, que llavors se situava en els 21, en la figura del moment. Mirava amb orgull i timidesa des de les portades de Paris Match. Present a totes les festes, el llavors ministre François Mitterrand és un dels habituals dels sopars que convoca al seu apartament de Saint-Germain-des-Prés. Les converses s’aturaven quan Sagan entrava en un restaurant. Els programes de televisió se la rifaven, i en les entrevistes sempre es veia obligada a rebutjar que Cécile, la indolent i intel·ligent protagonista de la seva història, fos un autoretrat.

Saint-Tropez

¿Què explicava Bon dia, tristesa? Bàsicament, el que els anglesos anomenen un coming-of-age, el traspàs de la infància a l’edat adulta, aquí amb resultats subreptíciament traumàtics. Situa Cécile, 17 anys, al centre d’unes vacances a Saint-Tropez –que es va convertir, en part gràcies a Sagan, en el símbol de la modernitat exquisida– junt amb el seu pare viudo i faldiller, que ha portat l’última de les seves joves acompanyants. L’arribada d’Anne, amiga de la seva difunta mare, i la certesa que el seu pare i ella poden establir una relació més madura i formal, dispara les alarmes en la noia, que al seu torn està explorant la seva sexualitat, sense que pel mig hi hagi amor, amb un estudiant. Cécile, per continuar fent el que li plagui, ordirà un recargolat pla per separar els madurs enamorats.

Va ser aquest càlcul i l’aparent falta de sentiments de Cécile a l’hora de manipular els altres –ella és la més intel·ligent i la més nociva– el que en el seu moment va despertar bastantes veus crítiques per la presumpta amoralitat d’una proposta marcada també, aparentment, per la frivolitat. Sagan es defensava així tres dècades després: "Era inconcebible que una jove de 17 o 18 anys fes l’amor sense estar enamorada amb un noi de la seva edat i sense ser castigada per això. La gent no podia tolerar la idea que la noia no s’enamorés perdudament del noi i no es quedés embarassada com a càstig al final de l’estiu. Era inacceptable que una jove tingués dret a utilitzar el seu cos al seu aire i a obtenir plaer sense incórrer en una sanció".

La gestió que l’autora va fer d’aquell aclaparador èxit que va trastocar la seva vida té en el seu amor pels bòlids, segons la seva biògrafa, el seu millor símbol. Tot ho va fer ràpid. Es va casar breument als 22 amb un editor tan faldiller com el pare de la seva novel·la, que a més li doblava l’edat. Va tenir un fill d’un segon matrimoni encara més veloç. Va estimar homes i dones, desenes d’ells, entre els quals es compten la model Peggy Roche, la seva parella més estable durant més de 10 anys, i, segons revela Lelièvre, Ava Gardner. La model Bettina Graziani, que va ser un dels amors del primer marit de Sagan, la va definir una mica malignament: "Tenia els gustos d’un playboy: guanyar molts diners i gastar-se’ls amb la màxima llibertat, la festa, jugar, tenir cavalls, cotxes, dones boniques".

Accidents de cotxe

Notícies relacionades

Pianista i dandi de la rumba catalana

Condemnada per un crim i finalment absolta

Els cotxes no van respondre al seu amor: després del Jaguar, estampar un Aston Martin gairebé li costa la vida i va provocar, en una personalitat addictiva com la seva, una dependència als calmants de per vida.

Saludar tan aviat la tristesa, un vers extret de Paul Éluard, va demostrar la seva lucidesa. Va escriure molt i va rebre el favor del públic, tot i que cap de les seves novel·les posteriors fos excepcional. Va fer de la seva vida un caos, incapaç de gestionar el seu dia a dia, sempre en mans de l’amabilitat dels seus amics. Va dilapidar fortunes i a la seva mort va deixar un deute de més d’un milió d’euros al seu fill. I als seus lectors, una novel·la que continua resistint el pas del temps.