El mite ‘hippy’ de Deià: de The Soft Machine a Pau Riba

Aquest relat configura una intrahistòria valuosa que ens parla d’un lloc al món, Deià, que va esdevenir, amb Eivissa i Formentera, un punt de la ruta hippy traçada des de Marràqueix a Goa i Katmandú. Allà, a la serra de Tramuntana, va néixer un grup clau del rock psicodèlic britànic, The Soft Machine, amb Kevin Ayers (que va atraure a l’illa un adolescent Mike Oldfield) i Robert Wyatt. Aquest últim s’havia plantat allà amb 17 anys, el 1962, ja que la seva mare, la periodista Honor Wyatt, era veïna i amiga dels Graves. D’aquest nucli va sorgir un altre grup troncal, Gong, amb l’australià Daevid Allen. Afegim que, en els 60, van passar per Mallorca des dels Kinks fins a Jimi Hendrix. I, gairebé, els Beatles: els Valldemosa van declinar l’oferta "d’un tal Brian Epstein", el 1963, per actuar a la seva sala perquè demanaven massa i eren encara "un grup desconegut".

Notícies relacionades

Robe Iniesta, poeta salvatge i l’ai al cor que va revolucionar el rock en castellà al capdavant d’Extremoduro

‘Mar i cel’ continuarà navegant: el Mago Pop compra els drets del musical de Dagoll Dagom

El punt emocionant d’Afinando al alba és que trenca el clixé de la colla d’expats que viuen d’esquena a la cultura i a la gent del lloc que han elegit per viure. Ayers va muntar la seva banda mallorquina amb Joan Bibiloni (que va comptar amb John Cale en un esbojarrat bolo a la plaça de toros d’Alcúdia, amb els dos britànics "amb una bona pítima"). Allen va gravar i va fer gira per Europa amb el grup local Euterpe i va acollir, en el seu estudi de Deià, Banana Moon Observatory, la gravació de discos importants de Pau Riba (Licors) i Pep Laguarda (Brossa d’ahir). Wyatt passaria després èpoques a Castelldefels i gravaria amb el duo Claustrofobia.

Tomás Graves es va unir al seu germà Juan en la Pa amb Oli Band, la "banda desconeguda més famosa del món", i es va avenir molt amb Santiago Auserón, atret també per Deià, al qual va embarcar (amb Kiko Veneno) en un concert anticolonialista contra els fastos del 1992 (Cinc-cents anys de resistència indígena) del qual va néixer el seu àlies Juan Perro. Són testimonis refrescants que trenquen amb aquest retrat, tan actual, d’expatriats als quals tot els entusiasma del país d’acollida menys els seus veïns.