Eduardo Casanova: "En el tema de la sida, com en gairebé tots, les dones són les grans silenciades"

La gent riu quan dic que el meu cine és cine social, però és el que és. Jo sempre vull fer una pel·lícula de terror. D’ensurts. Però és que mai ho aconsegueixo. Jo començo a escriure una cosa i, al final, surt el que surt. I no ho decideixo jo; les pel·lícules són com les teves filles o fills i, com a artista, tens una part de control a l’hora de fer créixer una idea, però només una part.

Silencio parla de la sida des de la perspectiva d’una dona seropositiva, i això és estrany. És més habitual que la ficció abordi el tema a través d’homes malalts.

Actualment, el percentatge més alt de persones que pateixen el VIH i la sida són dones, no homes. En aquest tema, com en gairebé tots, elles són les grans silenciades. La ficció sobre la sida que tothom coneix i que pren com a referent és Philadelphia, que és una pel·lícula feta per un home heterosexual [Jonathan Demme], que no era seropositiu, i en la qual es fa un retrat molt antiquat i negatiu dels malalts de sida. Ho sento, però a mi aquest referent em sembla una merda.

Tot el seu treball parla de l’estigma social i dels prejudicis. Com a persona pública, vostè deu saber bastant d’això, ¿no?

Sí. Qualsevol persona pública pateix més qualsevol estigma perquè, a l’estar en constant contacte amb el públic, s’ha de preocupar més per amagar aquella part de si mateixa que no vol exposar. Jo he viscut amb la sensació de ser el raret i l’incomprès des que anava a l’escola. Aquest és el meu grandíssim complex, i ja n’estic fins al cony. He treballat molt per acceptar-me com soc, tot i que de vegades em canso de mi mateix i, de fet, últimament estic treballant per ser una mica menys jo. Ser un mateix de vegades és una presó. Com a artista intento fer coses diferents, però al final la cabra sempre tira a la muntanya, i el que és maricon és maricon. M’encantaria poder sorprendre’m, però acabo repetint-me tota l’estona. Soc com un disc de Camela.

¿Quanta d’aquesta part que vostè no vol exposar és present en la seva obra?

Tot. Tot el que hi ha a les meves pel·lícules és el que soc, allà hi ha la meva resposta a tot. De fet, tot i que sé que un artista ha de promocionar el seu treball, m’encantaria que la gent busqués aquestes respostes en les meves pel·lícules en lloc de preguntar-me a mi.

Totes les seves obres transcorren en diferents àrees d’un mateix univers. ¿Com descriuria aquest univers?

És un lloc obsessiu i, si existís en la vida real, estaria, de ben segur, plena de gent marginal, tancada tant en l’àmbit físic, com social o psicològic. I si aquest univers fos una ciutat, per exemple, seria una ciutat on hi hauria moltíssims atemptats; explotarien bombes de color rosa i passarien coses molt estranyes i surrealistes. També diré que el meu univers s’apropa cada vegada més a la comèdia, perquè la busca com a forma de salvació. Una comèdia molt molt negra, això sí.

¿En ocasions sent que el seu univers està mal entès?

Suposo que a altres cineastes espanyols els deu passar el mateix. Em fa vergonya i em sembla cutre reconèixer-ho, però és que el meu treball es valora molt fora d’Espanya. A Àsia, per exemple, estan entusiasmats amb mi. De tota manera, sé que el que jo faig no és per a tots els públics. És una cosa única, per bé o per mal. Crec en l’art provocador, tot i que en el passat hagi dit el contrari. La provocació és útil, convida a la reflexió. En tot cas, i, tot i que faig esforços per no fustigar-me, cada vegada que reviso entrevistes que vaig donar en el passat em veig insuportablement pedant utilitzant paraules que ni jo entenia, i m’avorreixo molt de mi mateix. Pensar està molt bé, però pensar tota l’estona és esgotador. Ara, com dic sempre, prefereixo fer coses que em diverteixin a mi i que diverteixin els altres. Compte, no m’interessa la frivolitat, però és que ser autèntica no està renyit amb ser graciosa. I jo el que vull és ser graciosa.

Ha l’esmentat que, entre totes les seves obres, ‘Silencio’ és la més clarament orientada al públic. ¿Per què?

Perquè és una comèdia, i és una sèrie, i explica una història d’amor impossible que segueix les regles fixades per Romeu i Julieta. Amb el públic cal ser generós, i amb la premsa també, tot i que signifiqui donar-los alguna cosa que no vull donar. Perquè sense la premsa i sense el públic els artistes no som absolutament ningú. Jo entenc la professió així, segurament perquè he crescut en l’esfera pública des de molt petit i he sigut famós tota la vida. Per mi, tot i que dir-ho soni barat, els que manen són els espectadors. L’únic que vull és que el públic m’estimi.

¿I si el públic, en canvi, el que fa és abusar?

El meu públic no abusa, abusen els haters. I que diguin el que vulguin. Ara, jo ho veig així: tu tens un restaurant i la gent paga prl teu menjar, i si no li agrada té dret a criticar-lo. Però una cosa és deixar una ressenya negativa i una altra de molt diferent és llançar el plat a la cara del cambrer.

Notícies relacionades

¿Macrofestivals a l’hivern?

45 anys punxant rock a Gràcia

Ha dit vostè que ja no té cap interès a treballar com a actor. ¿Quines gratificacions li proporciona, en canvi, el seu treball com a director?

Dirigir és la meva vida. Punt. Viure sense la direcció i sense l’escriptura no té sentit per a mi, perquè són les meves maneres de comunicar-me. Pel que fa a la resta, a la vida real més enllà de la direcció, encara estic aprenent a gestionar-ho.