Barcelona, ciutat flamenca des del segle XIX

Barcelona sempre ha sigut una ciutat de flamenc. Així és des de fa més de dos segles. El 1901 hi havia 74 cafès cantants, com es coneixien llavors. Els estudiosos d’aquest cant expliquen que en dos llocs d’Espanya va evolucionar de manera genuïna: Andalusia i Catalunya. En terres andaluses, l’idioma va ser el castellà. En canvi, en terres catalanes es va utilitzar el català i el caló. És evident que la gènesi del flamenc és a Andalusia i la consolidació al llarg del segle XIX es va potenciar per la immigració que va arribar per causes laborals des del sud. Però l’ambient mediterrani, a Barcelona sobretot, alguna cosa devia tenir perquè s’assentés una forma musicalment genuïna i tan característica.

Carmen Amaya

A això s’hi va afegir que a la zona més pobra de la Barcelona de principis del segle XX, la platja del Somorrostro, va emergir amb una fúria indescriptible una dona que va revolucionar el ball flamenc, Carmen Amaya (Barcelona, 1918). Els que la van veure ballar no arribaven a descriure l’emoció que transmetia. L’escriptor i també crític musical Sebastià Gasch va escriure sobre ella: "En una actitud increïblement hieràtica, permetent que l’ànima s’elevi a regions inaccessibles, i de sobte, un salt, i la gitana balla i és indescriptible. Ànima. Ànima pura. Sentiment en carn pròpia". Ho va reinventar tot. Gestos nous, coreografies atrevides i noves i després la fama internacional.

Tot això, junt amb la quantitat de locals que ja hi havia de flamenc, ajuda a consolidar la idea que aquells primers anys del segle passat van ser flamencs en devoció i afició. Només cal recordar la Bodega Andaluza de la plaça de Catalunya, que la burgesia barcelonina acostumava a visitar després de l’òpera del Liceu o la Villa Rosa del carrer d’Arc del Teatre, 3, a un pas de la Rambla, on l’ambient de flamenc hauria fet enrojolar qualsevol nacionalista català actual. La sala estava decorada amb quadres plens de referències flamenques i taurines. Pernil i peixet fregit. El fundador d’aquell local va ser un castellonenc, Miguel Borrull, que va arribar a Barcelona amb la seva guitarra i els seus tres fills, Isabel i Julia, que es van convertir en Las Egipcias, i Miguel, guitarrista.

La moda del flamenc a Barcelona es va mantenir viva fins que el final de la Guerra Civil la va frustrar. Segons un treball del Taller de Músics, el seu fulgor es va esvair per dues raons. La primera, més emmarcada entre els anys 40 i 50, "per un nacionalflamenquisme" furibund o una utilització política d’un estil de música popular apropiada políticament pel règim de Franco i rebutjada a Catalunya. I la segona, per l’èxit d’una forma genuïna d’un ritme autòcton: la rumba.

La reflexió està recollida per Montse Madridejos, estudiosa i doctora en Història de la Música per la Universitat de Barcelona, i es resumeix en l’afirmació: "La història del flamenc a Barcelona encara ha de ser escrita".

Notícies relacionades

Un desenllaç sense sang

Com envellir i brillar més enllà de les modes

Aquest context explica per què Barcelona, tot i que no ho sembli, té en l’actualitat una desena de locals dedicats exclusivament o de manera parcial al flamenc, El Laietana Cultural, el City Hall, Tablao Flamenco Cordobés, El Duende, Tablao de Carmen, Los Tarantos, Palacio Andaluz, Palau Dalmases, Las Brujas Flamenco Club o un dels últims inaugurats, el Teatro Flamenco Barcelona, obert en un antic palauet del carrer dels Abaixadors, anomenat Casa Montagut, edifici catalogat com a bé cultural d’interès local. És una aposta empresarial important, perquè es tracta d’una empresa, Artesred, que fa anys que obre teatres de flamenc a tot Espanya. Ja en té a Sevilla, Màlaga, Granada, Madrid i, des del juny, a Barcelona. Està liderada per Javier Andrade i el seu objectiu és que Teatro Flamenco no sigui per a turistes, sinó per a autòctons.

El cert és que la xarxa de professionals del flamenc, cantants, bailaores o bailaors, guitarristes, que mou aquesta companyia a tot Espanya, o la que es mou en altres teatres barcelonins, és molt important. De fet, gràcies a això, la seva qualitat artística aconsegueix que no sigui només per a turistes, sinó també per a amants o aficionats a aquest art. Sense oblidar els diferents festivals de flamenc que s’organitzen a Barcelona, com el de Nou Barris. La història no enganya.