Música i adolescents

La música i el mercat musical estan agitats (realitats superposades, canvis ràpids), i això facilita que ens abalancem a la primera teoria que entri en escena com a taula de salvament, i que no ens molestem a qüestionar-la durant una llarga temporada. Com la que diu que avui els adolescents ja no construeixen la seva identitat a través de la música, perquè tenen moltes altres llaminadures (audiovisuals) al seu abast. Ja fa temps que circula, però en aquest punt de l’any 2025 potser és hora de donar-li alguna volta.

A veure, un repàs als macroconcerts recents ens reserva un munt de fotos de joves entregats a ídols pop, amb èmfasi en el sector llatí. Molta expressió femenina: tropes de nenes de 13 anys cantant els repertoris complets de Myke Towers i Rauw Alejandro (i mirant desesperadament d’aconseguir, elles o els seus pares i mares, entrades per a Bad Bunny). Les seves playlists són la seva guia diària, parlen entre elles incorporant argot llatí, comparteixen coreografies. Un altre nínxol, el k-pop, genera llaços forts: hi ha fans que aprenen coreà (tot i que sigui via Duolingo) per entendre més Blackpink (grup que dissabte vinent actua a l’Estadi Olímpic).

Notícies relacionades

Jonathan Lethem té un doble

L’Ateneu Barcelonès atrau ‘expats’ àvids de llengua i cultura catalana

La identificació intensa maneja fins i tot unes etiquetes distintives que li donen un caràcter existencial: els blinks de Blackpink i l’ARMY’ del seu equivalent masculí, BTS, els swifties de Taylor, els arianators d’Ariana Grande, els livies d’Olivia Rodrigo, els believers de Justin Bieber. I els aitaners. Billie Eilish atrau perquè la seva música (brillant) està banyada en uns conceptes (vulnerabilitat, dissidència davant els cànons físics i estètics) que defineixen una manera d’estar al món. I la indústria té identificat el tipus de fandom que està disposat a pagar més, a qui tempten amb entrades prèmium i uns vinils amb portades de set colors.

Potser hem volgut pensar que la música ja no era tan troncal entre la joventut perquè els adults partim del cànon rock, embolicat d’ideals transformadors, mentre que dels ídols d’ara figura que no pot sortir res sòlid i definitori, sinó banalitats líriques i culte al material. Però que aquesta música no ens agradi, o que l’odiem (ens recorda que el nostre món ja és antic), no treu que continua sent música. Només s’haurà de veure si aquesta generació serà tan fidel a llarg termini, si aquest vincle l’acompanyarà sempre, i si la nena de 13 anys, quan en tingui 50, mirarà el que hi ha i sospirarà amb melancolia que "ja no es fa música tan bona com la del 2025".