Bob Wilson, mestre avantguardista

Va passar de ser enfant terrible a un clàssic, d’innovador a mestre, de visionari a una manera avantguardista d’entendre les arts escèniques. El director d’escena i coreògraf nord-americà Robert Wilson, nascut a Waco (Texas), el 4 d’octubre de 1941 i mort dijous, 31 de juliol, va marcar tota una època amb la seva manera d’entendre el món del teatre, de la dansa, de l’òpera així com de l’art en general. El seu estil es va transformar en ferri antagonista del realisme conservador i costumista que defensaven popes europeus com ara Visconti o Zeffirelli, va apostar per un minimalisme essencial, es va interessar pel sentit del gest i del moviment contingut, va brindar a la il·luminació un protagonisme que no es veia des del temps de Wieland Wagner i va transformar el vestidor, la caracterització i l’escenografia en elements de comunicació.

El seu punt de vista escènic gairebé revolucionari i la seva estreta relació amb creadors d’avantguarda van marcar escola, i sovint va ser incomprès per aquesta incansable mirada a l’estètica del fet teatral i del llenguatge per portar-los al centre del seu treball. També va ser dramaturg i llibretista (a més de pintor, escultor i dissenyador). Acostumava a pensar i dissenyar tots els elements de les seves posades en escena i hi afegia una estricta i intransigent direcció d’actors, aspecte que el va portar a haver d’imposar-se a grans divos teatrals i operístics en la construcció dels seus personatges.

Extravagant (per al seu Madame Butterfly de l’Òpera de París va exigir que les quatre pedres que apareixien en escena com a única escenografia fossin portades des del Japó) i exigent, els cantants que dirigia havien de patir fins a un grau inhumà al veure’s obligats a contenir les emocions i a interpretar un personatge amb gestos mínims, eliminant tota expressivitat per aconseguir el que buscava amb el seu discurs estètic. Pel mateix, la manera de veure l’art de Robert Wilson entrava en contradicció amb l’esperit més ancestral de l’art operístic; en aquest discurs hi ha la seva gran aportació al gènere líric.

Grans clàssics

Notícies relacionades

Natasha Lyonne: Ressorgiment d’una actriu que va tenir un peu a la tomba

L’univers de Grangel Studio brilla a Casa Seat de Barcelona

Format tant en dansa com en art als Estats Units i a Europa, en la consolidació del seu estil van ser grans creadors relacionats amb la modern dance i la dansa neoclàssica els qui més van creure en el seu talent, noms de tant de pes com Michael Cunningham, George Balanchine i la gran Martha Graham. Dins el seu reduccionisme s’aturava en textures, atmosferes, colors, materials, perspectives. Ja consolidat com un mestre en l’àmbit del teatre i l’òpera, el seu ampli repertori es va moure entre les noves creacions com Einstein on the beach (1976), de Philip Glass –de la qual també va escriure el llibret i va dirigir la posada en escena–, fins als grans clàssics, per donar nova vida a obres de Monteverdi, Verdi, Puccini o Wagner, de qui fins i tot va dirigir la tetralogia de L’anell del nibelung a Zúric. El seu esperit inquiet el va portar a treballar amb artistes de les més variades disciplines, com William S. Burroughs, Lou Reed, Lady Gaga, Tom Waits, David Byrne, Laurie Anderson, Rufus Wainwright o Marina Abramovic.

Ha portat algunes de les seves propostes a diversos escenaris espanyols, com ara el Festival Perelada o el Teatro Real de Madrid, en què va estrenar un controvertit Turandot de Puccini. Al Liceu de Barcelona va dirigir Einstein on the beach, amb què va debutar el 1993, Pelléas et Mélisande, de Debussy (2012), i El Messies, de Händel (2024). En la seva àmplia trajectòria va ser guardonat amb reconeixements com ara el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia o beques Guggenheim i de la Fundació Rockefeller; també va ser distingit com a commandeur des arts et des lettres de França.