Artista brillant, nazi fervent i admirada per Tarantino

Leni Riefenstahl va ser una cineasta extraordinària que va crear tècniques narratives revolucionàries, i que les va posar enterament al servei de la seva tasca com a propagandista del nazisme. Des de la mort de Hitler i fins al final dels seus 101 anys de vida, mai va mostrar penediment. Sempre va insistir públicament que en el seu moment no havia sigut conscient de les atrocitats comeses pel Tercer Reich mentre que, en privat, lamentava la seva caiguda; per això, la seva figura segueix sent punt de discussió essencial quan es debat si el talent d’un artista es pot separar de les seves conviccions polítiques.

"Les seves entrevistes eren com sermons; repetia una vegada i una altra que no li interessava la política i que hauria treballat per a qualsevol, però la nostra pel·lícula demostra el contrari", afirma el director alemany Andres Veiel, el documental del qual, Riefenstahl –s’estrena a Espanya a través de Filmin–, ofereix un retrat psicològic de la directora i, a partir d’ell, explora la "naturalesa seductora del feixisme" tant en la seva versió de fa gairebé un segle com en la que guanya adeptes a ritme implacable en l’actualitat.

A principis dels anys 30, amb l’ascens del nazisme, molts professionals del cine van abandonar Alemanya; Fritz Lang, per exemple, en va fugir el 1933, i Marlene Dietrich ho va fer pocs anys després. Riefenstahl, en canvi, es va posar immediatament a treballar al servei de la causa ària. En la monumental epopeia El triomf de la voluntat (1935) va documentar el congrés del Partit Nazi celebrat a Nüremberg el 1934, i va retratar el Führer com una divinitat; i Olympia (1938), el seu no menys èpic documental sobre els Jocs Olímpics de Berlín del 1936 –estrenat el dia de l’aniversari de Hitler–, va ser concebut a tall de celebració de la victòria. Glosava la perfecció i la superioritat dels cossos aris i la puresa racial, i alhora suggeria un profund menyspreu per la debilitat, l’alteritat i tot el que el feixisme considera contrari al seu credo.

Destrucció de material

Riefenstahl es nodreix principalment del vast arxiu personal que la seva protagonista va deixar al morir: més de 700 caixes que contenen rotllos de pel·lícula, retalls de premsa, cartes, diaris, vídeos casolans, diversos esborranys de les seves memòries, centenars d’hores de converses telefòniques gravades i desenes de milers de fotografies. Veiel no ha pogut comptar, això sí, amb tot el material comprometedor que els veïns de la cineasta la van veure cremar poc abans que les forces aliades l’anessin a buscar al final de la guerra. "Al principi vaig assumir el rol de detectiu, i em vaig proposar exposar totes les mentides d’aquella dona", recorda el director sobre la seva tasca de documentació. "No obstant, no vaig trigar a adonar-me que ella mateixa havia fet aquella feina".

Durant anys, ella mateixa es va presentar com una víctima tant dels jueus, a qui considerava la raó per la qual no va poder tornar a fer cine després de la guerra, com dels aliats, que l’havien empresonat. "Vaig haver d’estar tres anys a la presó", va assegurar al respecte. "En realitat van ser només quatre setmanes, i ni tan sols va estar reclosa en una presó", aclareix Veiel. "Aquell lloc era com un hotel, i fins i tot se li permetia anar al casino". El victimisme també és evident en el relat que Riefenstahl feia de la seva primera trobada amb Hitler, en un míting celebrat el 1932. "Em van venir suors fredes i em vaig sentir atrapada per una força magnètica". Implícita en aquesta descripció, opina Veiel, "hi ha una estratègia d’autodefensa. És com si digués, ‘no va ser culpa meva, no ho vaig poder evitar, em vaig veure sobrepassada pel carisma d’aquell home, com milions d’altres alemanys’".

Per sostenir les seves fal·làcies, Riefenstahl sempre va mantenir un control ferri de la seva imatge pública, donant instruccions a qualsevol que l’entrevistés i perseguint judicialment qualsevol intent de publicar informacions que no li agradessin. La nova pel·lícula inclou diversos fragments de Leni Riefenstahl: una vida de llums i ombres, que Ray Müller va dirigir el 1993 amb l’aprovació i supervisió editorial de la mateixa cineasta, i també un metratge pertanyent a la filmació d’aquest documental en què es veu com, descontenta amb les preguntes que se li fan, Riefenstahl crida a l’equip que deixi de gravar-la.

Culte a Hollywood

Notícies relacionades

Natasha Lyonne: Ressorgiment d’una actriu que va tenir un peu a la tomba

L’univers de Grangel Studio brilla a Casa Seat de Barcelona

Curiosament, a Hollywood sempre han sigut proclius a donar per bona la versió de la directora sobre la seva història. S’explica que Francis Ford Coppola va sopar amb ella durant la primera edició del Festival de Cinema de Telluride, el 1974, que la va convidar per entregar-li un premi honorífic. George Lucas va elogiar la modernitat del seu cinema i va reconèixer el deute que Star Wars tenia amb El triomf de la voluntat, i Quentin Tarantino va declarar al diari Der Spiegel que la considerava "la millor directora que ha existit mai". Mick Jagger i Madonna l’han elogiat repetides vegades, i figures com Jodie Foster, Paul Verhoeven i Steven Soderbergh van mostrar interès a rodar el seu biopic; pel que sembla, Riefenstahl va dir a Verhoeven que no creia que Foster fos prou bonica per interpretar-la i li va suggerir que escollís Sharon Stone.

En els seus compassos finals, la pel·lícula reprodueix una conversa telefònica en què un simpatitzant de la directora li diu, en clau, que d’aquí una o dues generacions Alemanya tornarà a "la moral, la decència i la virtut" i que el seu temps –el temps dels nazis– arribarà de nou. Resulta gairebé inevitable sospitar que aquell temps ens sotja, considerant l’auge que estan experimentant arreu del món les polítiques d’ultradreta i actituds com la glorificació de líders polítics autoritaris, el menyspreu pels marginats i la celebració de la bellesa i la força física.