L’influent rei de l’acordió tex-mex

Venia d’una noble estirp de músics (el seu pare, Santiago, i el seu avi, Patricio) que van cultivar l’acordió en la música mexicana del nord, però Flaco Jiménez es va proposar anar més enllà i demostrar que el seu instrument casava amb gairebé qualsevol estil musical. I sense cap mena de dubte ho va aconseguir al ser requerit per un ampli espectre d’artistes, de Sabina als Rolling Stones, i al veure’s reconegut per la indústria més mainstream, que li va concedir fins a sis premis Grammy, l’últim dels quals, el 2015, com a reconeixement al conjunt de la seva carrera.

Leonardo Flaco Jiménez, texà de San Antonio (11 de març de 1939) amb arrels mexicanes, va morir dijous als 86 anys, després d’una llarga malaltia (les seves últimes paraules van ser "ja estic cansat", en castellà, va revelar Arturo, un dels seus vuit fills). Deixa enrere un aclaparador i laberíntic catàleg discogràfic amb més de cent títols: els seus propis, els dels dos supergrups dels quals va formar part (Texas Tornados i Los Super Seven) i els de molts artistes que van reclamar els seus serveis. El seu acordió, llaurat al ritme de polkes, valsos i ranxeres, es va avenir molt, ja als 60, amb músics d’altres òrbites que buscaven or en el mestissatge del country, el rock, el blues i la identitat tex-mex.

Paper crucial en el seu reconeixement van tenir Doug Sahm (del Sir Douglas Quintet), en el primer àlbum del qual (Doug Sahm and band, 1973) Flaco va compartir sessions amb Bob Dylan i Dr. John, i Ry Cooder, que va comptar amb ell en tres temes de Chicken skin music (1976). Fitxat pel segell independent Arhoolie Records, el disc Flaco Jiménez y Su Conjunto (1977) va desplegar les seves arts amb peces pròpies i adaptacions (del seu pare, en el cas d’Un mojado sin licencia), associant el seu acordió (i el seu cant) a una actitud vital alegre (malgrat infortunis narrats: El padre de un soldado apuntava al reclutament en la guerra del Vietnam).

La seva reputació va créixer als anys 80 i 90 a través dels fogosos discos de Texas Tornados i al prendre part en àlbums de Dwight Yoakam, Santana, Bryan Ferry, The Mavericks, Emmylou Harris, Los Lobos, Los Fabulosos Cadillacs... A Espanya, Sabina va comptar amb ell per a Yo, mi, me, contigo (1996). María Dolores Pradera el va incloure en el seu Caminemos (1997) i Bunbury, en Licenciado Cantinas (2011). Fito i Fitipaldis va versionar el seu tema Para toda la vida. El seu primer Grammy va ser per Ahí te dejo en San Antonio (1987).

Els Rolling Stones

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

Flaco Jiménez va viure la seva edat d’or en la cinquantena, amb treballs tan destacats com Partners (1992), un àlbum incorporat en el selecte catàleg de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units i que conté el seu registre més escoltat a Spotify: l’adaptació de Carmelita, de Warren Zevon, a duo amb Dwight Yoakam. Va anar a la gira d’aquest disc quan va actuar, l’any 1993, per primera vegada a Barcelona. Una altra col·laboració va disparar encara més, si era possible, la seva notorietat: la que el va unir als Rolling Stones en Voodoo lounge (1994).

La seva implicació en Los Super Seven (amb membres de Los Lobos) li va donar noves motivacions en el canvi de segle. El seu últim àlbum va ser compartit, Flaco & Max: Legends and legacies (2014).