Bad Bunny fulmina els clixés del reggaeton

Una de les seves últimes crides és explícita: "Compra local", va publicar dies enrere a les xarxes, esperonant la sensibilitat cap als teixits comercials i els productes de l’illa coincidint amb la seva primera andanada de concerts, nou, al Coliseo de San Juan de Puerto Rico (aforament de 18.500 espectadors). Xous amb entrades només per a residents al país, que en seguiran d’altres el 21 a l’agost i al setembre, aquests oberts al públic internacional. En particular el dels Estats Units (on viuen 5,9 milions de porto-riquenys, gairebé el doble de la població de l’illa), país deliberadament exclòs d’aquesta gira que l’any que ve arribarà a l’Estadi Olímpic (dues nits) i al madrileny Metropolitano (deu). Actuar allà "no és necessari", va declarar Bad Bunny a Variety.

Efecte turístic

Aquesta manera de fer no el deslliura de contradiccions: la premsa local es delecta amb aquests 200 milions de dòlars que portaran aquests visitants en un període de l’any que resulta ser temporada baixa. "Bonança turística per l’efecte Bad Bunny", titula el diari més important del país El Nuevo Día, en aparent fricció amb el fons de cançons recents com Turista, que traça paral·lelismes entre una relació sentimental fallida i la falta de cor atribuïble als visitants: "En mi vida fuiste turista / Tú solo viste lo mejor de mí / Y no lo que yo sufría".

Però Benito Antonio Martínez Ocasio, Bad Bunny, de 31 anys, va ser l’artista llatí més escoltat el 2024 a Spotify arreu del món, i crida l’atenció com aquest creixent estatus global ha anat semblant a la seva elevació del to en matèria sociopolítica. Aquests turistes que vagin a veure’l toparan amb missatges conscienciadors des de la mateixa obertura amb un tema nou, Alambre púa, el vídeo del qual culmina amb la sentència No me quiero ir de aquí. Les referències a un Puerto Rico que s’escapa de les mans dels seus habitants són constants, amb mostres com Lo que le pasó a Hawaii: "Quieren quitarme el río y también la playa / Quieren al barrio mío y que abuelita se vaya".

Defensa cultura i lingüística

En realitat, aquesta línia no és nova en l’obra de Bad Bunny, que ja el 2019 va compartir amb Residente una composició enfurismada Afilando los cuchillos, on tots dos exigien la renúncia del governador Ricardo Rosselló (assenyalat com a "incompetent, homofòbic, mentider, delinqüent"). El seu àlbum Un verano sin ti (2022) va donar peu a un vídeo de 22 minuts entorn de la peça El apapgón, on rastrejava el desplaçament de població autòctona en certs barris-caramel del San Juan antic, amb velles vivendes convertides en apartaments de luxe, i denunciava els efectes de la Llei 22 (ara, 60), que eximeix els nord-americans de pagar certs impostos si s’instal·len a l’illa.

En aquesta línia va el muntatge audiovisual que acompanya Debí tirar más fotos, en defensa d’una sobirania de Puerto Rico portada també al pla cultural i lingüístic, amb la denúncia del gradual avanç de l’anglès (deliciós el diàleg de sords amb una dependenta anglòfona monolingüe en una botiga de menjar ràpid). La cançó que tanca l’àlbum La mudanza, insisteix en l’arrelament illenc: "De aquí nadie me saca / De aquí yo no me muevo / Dile que esta és mi casa / Donde nació mi abuelo".

Plantofada al masclisme

Notícies relacionades

Polèmica després de l’aparició a ‘Vogue’ d’una supermodel creada amb intel·ligència artificial

Els premis Gaudí s’entregaran al Liceu el 8 de febrer

Missatges que configuren un Bad Bunny que resulta estar molt allunyat del clixé amb prejudicis del reggaetoner random. També en les seves rimes relatives als rols de gènere, com a Yo no soy celoso (2022): "Me pongo celoso sin razón y eso es machismo, ¿eh? / Un bofetón pa’ mi mismo". I en el llenguatge musical utilitzat, expandit una mica més a Debí tirar más fotos, on ret homenatge a l’històric grup El Gran Combo de Puerto Rico (a Nuevayol) i reivindica ritmes autòctons com la plena a Café con ron (amb el grup Los Pleneros de la Cresta).

Cal tenir en compte tot això al mirar de desxifrar el fenomen, tots aquests estadis venuts allà i aquí, que tanta perplexitat (i ira) han despertat. Debí tirar más fotos, i tot el que l’acompanya, propulsa Bad Bunny com una figura cultural transcendent, deixant molt enrere el nínxol del reggaeton. "S’està convertint en la gran icona hispanoamericana", considera el periodista musical Oriol Rosell, autor del llibre, acabat de publicar Matar al papito. Por qué no te gusta el reguetón (y a tus hijos, sí), que veu en la seva obra "una espècie de síntesi total panamericana" i creu que farà que "molta gent comenci a escoltar les coses d’una altra manera".