Xaman afrollatí i guitarrista de guitarristes

L’ èxit de Supernatural, àlbum del qual es commemora el 25è aniversari, va revaloritzar Santana en el paisatge comercial (30 milions d’exemplars), però el va desviar una mica del seu camí. En la seva essència com a guitarrista hi ha els rituals afrollatins dels seus primers àlbums, amb bacanals de percussions, solos selvàtics i aquella mística que connectava amb l’esperit hippy. Però tot això pot conviure en els seus concerts, l’alleujament ritual psicotròpic i la sinuositat llatina de l’era MTV, pols entre els quals va bascular el concert d’ahir al Palau Sant Jordi (cita del festival Guitar BCN que va atraure 11.800 persones segons la promotora The Project).

Feia 22 anys que Carlos Santana no actuava a Barcelona (si bé en l’última dècada ha passat per Cap Roig i Peralada) i als 78 anys es va mostrar en forma amb les seves digitacions nítides. Guitarrista crescut en els temps que el sentiment pesava més que les carreres i malabarismes al pal, però no per això poc incisiu, va entrar en acció amb el material mític del seu primer àlbum: un Soul sacrifice propulsat pel triple set de percussions i amb rampells hard rock, un Jingo que va despertar records de Woodstock (1969) i un altre aquelarre amb Evil ways, amb un tempo de son cubà que va permetre un empelt de Do it again, de Steely Dan.

Així que la parcel·la del públic que era allà atret pels seus hits de 1999-2002 s’ho va haver de prendre amb calma. Santana continua sent aquell guitarrista de rock guiat pel sentit de la improvisació del blues i del jazz, i presumeix tant de diàlegs instrumentals fogosos com d’història: allà hi va haver les seves adaptacions de Black magic woman (Peter Green) i el mambo Oye cómo va (Tito Puente), i la balada in crescendo Samba pa ti.

Notícies relacionades

Bárbara Rey: "Mil cops m’han tocat, però no m’han enfonsat"

Tenir més de dues mans

Reclinat en un tamboret i mastegant xiclet tota l’estona, Santana no va deixar de lluir-se amb la Gibson, buscant les notes més agudes, també remarcant els frasejos de les peces cantades, com aquesta novetat anomenada Me retiro que ha gravat amb el texà Grupo Frontera. Va prendre la paraula per expressar el convenciment que "plegats podem canviar el destí d’aquest planeta", ara que "Corea, la Xina, Rússia..., parlen de nuclear war".

En els seus concerts no hi ha frontman: ell es barreja amb els seus músics i les tasques vocals recauen en Ray Greene i, sobretot, Andy Vargas. Sí, és la música la que va centrar el focus al Sant Jordi, també quan van sonar les dianes comercials del rock llatí: María, María i, al final, Corazón espinado i Smooth. Cançons amb què Santana va consumar el seu viatge de l’espiritualitat al latineo sensual amb la seva guitarra com a talismà harmonitzador.