Una nit històrica i emotiva

L’ estela de Dioptria, de Pau Riba, és de les que no s’acaben i ja són diverses les generacions que han trobat inspiració en aquest doble àlbum publicat pel segell Concèntric en dos volums, el 1969 i el 1970. Aquests 55 anys no són res, com ens van venir a dir els cantants i instrumentistes, una vintena, que van recórrer aquestes cançons llegendàries, fent-se-les seves i rubricant la seva vigència, vivacitat i poder corrosiu, ahir a la nit al Teatre Grec.

Un homenatge (coproduït pel festival amb TRESC i Abacus) en el qual van flotar velles amistats, valors de família (potser extraviats) i la indispensable barra dels més joves del lloc. Sisa va posar el pòrtic a través d’un missatge gravat, sobre el piano de joguina de Pascal Comelade. Ell deu ser dels pocs que es podria permetre dir de Pau Riba que és "afinat quan desafina".

Les dones són les protagonistes del primer Dioptria, i allí va estar Roger Mas, invocant el remot amor francès de Kithou, i Dolo Beltrán i Alosa, tots ells cavalcant sobre les bases del grup De Mortimers, en la molt audaç missió de rellevar els registres originals d’Om.

Més relleus hi va haver en el tàndem de Rita Payés i Pol Batlle en un Vostè (tu, tu mateixa) en galopant crescendo. I en el cant funerari catàrtic i psicotròpic Ja s’ha mort la besàvia, per Remei de Ca la Fresca. Peça dedicada a la recentment finada Memi March, l’última companya de Riba. El seu Llull es va incorporar a Ars eròtica, recordant la imaginària Conxita Cases entre dards a la moral burgesa.

Una escena per emmarcar va ser la trobada (inèdita) de Maria del Mar Bonet amb Caïm Riba, fill de l’amic perdut, en un devastador Es fa llarg esperar, amb Borja Penalba a la guitarra. Peça aliena a Dioptria, com Mel, que va abordar Oriol Tramvia, recordant el Grec autogestionat del 1976 i 1977. Suavitat i sentiment en Cançó 7a en color per El Petit de Cal Eril, i un David Carabén elevant himne L’home estàtic, amb vista a l’individu pusilànime a qui la vida passa per sobre.

Endinsant-nos en el segon Dioptria, àlbum més derivatiu, influït per Formentera i l’LSD, les seves tres simfonies van portar rendicions sentides per part d’Ivette Nadal i Quim Carandell, aquest també al capdavant del seu grup, La Ludwig Band, en un despentinat Taxista.

Els cinc fills de Riba es van fondre en una emotiva Noia de porcellana, el record a Mercè Pastor va embolicar una col·lectiva Donya Mixeires i amb tot això, Pau Riba, des d’algun lloc, va tornar a ensenyar-nos que no hi ha res com aplicar-nos algunes de les seves diòptries per veure-ho tot una mica més clar.

Notícies relacionades

L’home de moda a Hollywood (als 50)

Adeu al príncep fosc del metal britànic

‘Pau Riba: Dioptria, 55’

Teatre Grec (22/7/2025)