Martín Oesterheld: "‘El eternauta’ s’ha convertit en símbol de resistència"

El eternauta, el còmic dibuixat per Francisco Solano López i guionitzat per Héctor Germán Oesterheld, és segons Ricardo Piglia una de les 100 ficcions fonamentals de la literatura argentina i l’única historieta de la llista, però els nombrosos lectors que va tenir en una revista barata quan es va crear entre el 1957 i el 1959, bàsicament nens de barris entre burgesos i obrers, coneixien perfectament la seva importància.

El eternauta és la història de Juan Salvo, un home comú i corrent que amb un vestit protector mig ridícul surt al carrer a enfrontar-se a una pluja destructora i a una invasió alienígena. També és, ho han dit molts, una perfecta metàfora del que li queia al damunt a l’Argentina, amb aquest grup d’amics jugant a cartes tranquil·lament i ignorant allò tan terrible que els estava a punt de passar.

Ara Planeta Cómic, aprofitant l’èxit de l’adaptació televisiva protagonitzada per Ricardo Darín, serveix una excel·lent edició d’aquell èxit esdevingut en mite. Qui ve a presentar-lo i a parlar de la seva història és el net, Martín Oesterheld, hereu dels drets de l’avi, productor i consultor creatiu de la sèrie, que criat per la seva àvia, l’aguerrida Elsa Sánchez, va haver de veure com la dictadura militar es carregava als 70 no només el seu avi, sinó també els seus pares i les seves tres ties (dues d’elles embarassades) i les seves respectives parelles –deu persones en total–, tots ells desapareguts. No hi ha gaires famílies en les quals s’hagin donat aquesta densitat de destrucció tan difícil de suportar, però Martín no tremola a l’explicar-ho.

¿Quan va veure el seu avi per última vegada?

El 1977, immediatament després que els meus pares fossin assassinats, em van portar al centre de detenció clandestí on es trobava. Jo tenia quatre anys i no recordo aquell moment com una situació cruel, estava amb ell com qualsevol altre dia i ignorava que allò era un comiat. Des del centre ell va aconseguir que em portessin amb la meva àvia. La meva àvia era gallega i tenia un caràcter molt fort.

¿Però gallega per espanyola o gallega de Galícia?

Gallega de Pontevedra, els membres de la seva família semblaven de roure. Els meus avis vivien a la casa que Solano va dibuixar, la casa de l’inici d’El eternauta i que va ser assaltada pels militars. La meva àvia s’hi va encarar i va aconseguir salvar la biblioteca, els guions del meu avi, els números de l’Hora Cero, la revista on es va publicar el còmic –la mateixa en la qual va començar a treballar Hugo Pratt, el creador del Corto Maltès– i les fotos familiars i l’hi porto tot a la casa dels seus pares, on jo em vaig criar amb ella. Allà, anys després, gràcies a aquest tresor documental vaig poder reconstruir la meva història familiar com un trencaclosques.

¿L’èxit de la sèrie de Netflix a l’Argentina i a la resta del món suposa una espècie de reparació pòstuma a la memòria del seu avi?

Era un clàssic molt reconegut a l’Argentina, El eternauta, i està molt arrelat a la seva història cultural però també tenia alguna cosa de secret ben guardat i la sèrie ha tornat amb escreix a la història aquest públic popular que va tenir el còmic quan es va crear. I sí, és clar que en això hi ha una mica de justícia poètica.

Finalment ‘El eternauta’ no ha sigut una novel·la gràfica inadaptable, com es deia.

Es va dir això, que era maleïda i inadaptable, però s’ha demostrat que no. Lucrecia Martel va estar involucrada en un projecte que s’arrossega des de fa gairebé 15 anys i finalment ha portat a terme Bruno Stagnaro, però es necessitava una producció com la de Netflix perquè tirés endavant.

¿Hi ha hagut veus d’aficionats al còmic que al veure la sèrie diguessin aquest no és el meu eternauta?

No gaires, la veritat. La sèrie, d’una banda, i el còmic, de l’altra, no competeixen entre si i han creat un univers que –això és el més emocionant– s’ha convertit en un símbol d’afirmació nacional, no en termes patrioters, sinó com a reivindicació de les nostres coses. El que va fer el meu avi va ser desplaçar la lògica anglosaxona de la ciència-ficció als nostres propis codis. La gent ja està cansada de distopies, però si te les expliquen des d’una realitat reconeixible i perifèrica això obre nous sentits.

La història d’El eternauta és circular, la d’un home perdut en el temps a la recerca de la seva família; ¿creu que el seu avi va voler parlar amb això de la història argentina atrapada en el bucle de les crisis i les dictadures?

Sí, la història de l’Argentina és circular però hi ha un aspecte més positiu que negatiu, i té a veure amb la possibilitat de lluitar contra els totalitarismes, poder trobar un buit per canviar les coses i aquesta esperança també mou el còmic. El meu avi va crear El eternauta i vint anys després la junta militar el va fer desaparèixer. L’aventura en aquests termes té una dimensió ètica.

El lema de la sèrie és "Ningú es salva sol» necessàriament ha de ressonar a l’Argentina de Milei, en la qual la solidaritat no sembla un valor en alça.

S’ha convertit en un símbol de resistència, els espectadors hi veuen les morts dels anys 70 i també les dels nostres soldats a les Malvines, 30.000 morts d’una banda i 500 de l’altra, i és curiós que hagi hagut de ser una sèrie de caràcter popular la que ocupi el lloc que els polítics professionals no han volgut ocupar. És bonic pensar que els còmics que en el seu moment es llegien als col·lectius [autobusos] o al subte [metro] avui fan que les famílies es reuneixin a les quatre de la matinada per veure els capítols abans que ningú.

Notícies relacionades

Vicenç Fisas, analista de conflictes i processos de pau: "La por de Rússia és fabricada"

Ros-Marbà, rere l’empremta de Benjamin

Donar-li a l’eternauta el rostre de Darín ha sigut la jugada mestra d’aquest projecte, ¿no?

Darín té bastants més anys que el Juan Salvo original, però crec que ha sabut donar al personatge un caràcter més derrotat i menys heroic que li va molt bé. Quan vaig veure el primer material de gravació vaig sentir que gràcies a ell s’alineava tota la història.