El mòbil als concerts: ¿un empipament o la raó de tot?

¿A què anem a un concert? Disfrutar de la música sembla una mica passat de moda. Si avui els macroconcerts prosperen i es barregen amb la vida quotidiana és perquè hi ha alguna cosa més, o molt més. Viure l’esdeveniment, fondre’s en el fenomen, estar en la conversa mundana.

Bunbury va aturar fa uns dies una actuació a Quito (Equador) perquè, segons va fer notar, un assistent de primera fila l’estava crivellant amb el mòbil durant "tot el puto concert". Interpretava un tema sentit, El jinete, de José Alfredo Jiménez, que va interrompre. Certes cançons requereixen concentració, va dir, i la gravació persistent, a pocs metres, causava un efecte indesitjat: que "el concert anés pitjor" i perjudiqués la resta del públic. Potser va ser una mica abrupte: el professional ha de tenir la pell dura, d’acord.

Però dijous passat Lola Índigo va actuar a l’Estadi Olímpic en un escenari dominat per pantalla de vídeo vertical gegant, un muntatge que ens deia: "Graveu, compartiu i feu-vos virals, fins que el món s’acabi". No era una idea nova: Rosalía va jugar amb això en la gira Motomami, i abans, la suecobritànica Mabel amb un escenari que anava de dalt a baix, tres pisos, adaptant-se als vídeos d’Instagram i de TikTok.

A veure, el problema és quan es confonen codis. Avui omplen els estadis audiències d’un perfil diferent. No són els melòmans de tota la vida, ni els molt seguidors d’un artista, sinó un públic molt ampli i caçat al vol que creu que aquella nit ha de ser allà per diverses raons per les quals és perdre el temps discutir, perquè cadascú té els seus motius i tots són legítims.

Notícies relacionades

Angel Blue a Peralada

Lax’n’Busto contagia rock’n’roll

Però alguns d’ells tenen a veure amb establir una relació diferent amb la música. Es percep una línia cada vegada més marcada entre viure un concert amb els cinc sentits, frenant les distraccions, i fer-ho tenint al cap les visualitzacions que obtindràs a les xarxes. I molta diferència hi ha entre els artistes que lliguen curt aquestes expansions (arribant a extrems com prohibir o limitar els mòbils: Dylan, Arctic Monkeys, Jack White) i els que les fomenten (són campanyes publicitàries gratuïtes).

Les friccions arriben quan vols anar a veure un artista aliè al frenesí viral (els seus seguidors ja ho saben o haurien de saber-ho), i tu, que t’has format en la música en directe a través del carril avui dominant de l’entertainment digital, fas coses que, potser allà i només allà, són una mica estranyes, i ja tens edat per haver-ho notat.