Stevie Wonder, música i punt

Els grans tours han anat quedant enrere en la seva agenda: a l’Europa continental no ha tornat en l’última dècada (i a Barcelona, des de 1984). Els seus concerts tenen en certa manera el tempo d’una altra era. Aquest el va començar amb una mica de conversa, presentant-nos dos dels seus nou fills, Aisha i Mandla, cantants integrats en el quintet coral, que el van acompanyar en l’arrencada filogòspel de Love’s in need of love today (del magne doble àlbum Songs in the key of life, 1976). Missatges amorosos i bones intencions, apuntant "als líders mundials", a qui va demanar (sense necessitar noms) "que donin el millor de si mateixos perquè el món vagi cap endavant".

Bon estat vocal

El tema del planeta deixem-lo per a un altre dia. A l’escenari tot va anar bé a mesura que Wonder, assegut davant els seus teclats electrònics de cara al públic, va anar deixant anar les seves cartes triomfants: el reggae de Master blaster (jammin), homenatge a Bob Marley, i el poderós groove de Higher ground; la tendra You are the sunshine of my life i el fogós soul espiritual de Signed, sealed, delivered I’m yours. Ressenyable bon estat vocal, un color juvenil conservat als 75.

Notícies relacionades

La música puja i, per tant, els preus també ho faran

La cultura de la cancel·lació s’estén de l’esquerra a Trump

A Wonder se li reconeix el seu rol pioner en el maneig del sintetitzador en la música negra, i alhora els seus directes tenen una sofisticada base orgànica, amb certa pulsió jazz-funk. Per al número més lleugeret i poper I just called to say I love you, va preferir la textura seriosa del piano de cua, com a My cherie amour, balada de quan ell era el nen meravelles de 17 anys. Es va absentar en un tram central i Aisha i les coristes van cantar a Aretha Franklin i Anita Baker, i quan va tornar va abordar un parell de temes amb fort fons social: el cant de celebració afroamericà Happy birthday i un dels cims de la nit, un irresistible Living for the city, sobre la vida als marges de la gran urbs.

L’Stevie Wonder harmonicista, una altra de les seves facetes, es va fer per fi realitat a Isn’t she lovely, la peça inspirada, fa cinc dècades, pel naixement d’Aisha, i a Do I do. Tram tendent als grans èxits, però sense urgències, modulant el prescriptiu rush aclaparador i combinant el desplaçament de focus (a Mandla a I can only be me) amb la imperial Sir Duke (ofrena a Ellington) i la (civilitzada) bacanal funky de Superstition. ¿Final de festa aclaparador? Bé, Wonder va estirar una mica més la sessió amb un parell de peces menys efusives, fora de guió, As i Another star, com si no pretengués tant impressionar-nos amb el cop d’efecte i el culte al clímax categòric, sinó enredar-nos en una canviant teranyina de tonades, amb més art que espectacle.