Haim converteix una ruptura en pop

Les ruptures sentimentals són una força motriu de la narrativa pop i del cançoner de Haim: recordem The wire, un bonic lament sobre els problemes de comunicació amb un desenllaç fatal, perla del seu debut Days are gone (2013). Ara, a I quit, el seu quart disc, les californianes transiten aquest territori amb més coneixement de causa si és possible, i més dolor, i més profund, atesa aquesta separació de Danielle Haim i Ariel Rechtshaid, que fins ara havia sigut còmplice del grup en qualitat de productor.

La dimissió, derrota o rendició que expressa el títol va d’acord amb amb un cançoner en què les brillantors melòdiques marca de la casa es creuen amb marors tèrboles i molts textos soferts. Començant per Gone, pòrtic del disc, on a compte d’un pop-gòspel contagiat de Freedom ‘90, de George Michael (sample acreditat), flota un text que fon frustració i alleujament: "Mai em vas veure com era / no pots fingir-ho (...) / No et canviaré / Ja que me n’he anat (pel meu compte)". I seguint amb All over me, on Danielle i les seves germanes, Alana (l’actriu de Licorice pizza) i Este, liquiden tota possibilitat d’idil·li i lliguen en curt l’aventura passavolant: "Al teu llit o al meu terra, però no em diguis que t’has enamorat". Pop de guitarres tallants i cors tènues (a l’estil Fleetwood Mac, influx baptismal que no s’esvaeix), com en l’igualment esvelta Take me back, i en una versió més dolça, a Lucky stars. I creuant-se amb el r’n’b, un registre molt seu, tenim l’envoltant Relationships, un dels cims. Rechtshaid ja no hi és, però segueix allà, a la coproducció, Rostam Batmanglij (ex-Vampire Weekend), al que s’afegeix Buddy Ross (habitual de Frank Ocean).

Haim és un grup tan donat a la lluminositat com a l’arranjament esquiu i aquí accentua el contrast entre la seva inclinació middle of the road i un clima enrarit com el que flota entorn d’un altre tema de nota, Everybody’s trying to figure me out, amb les seves guitarres llevantines i aquest trajecte en creixement. I aquesta agosarada electrònica juganera de Million years. Més reconeixibles són els seus acostaments a un registre soft rock, com és el cas de l’apreciable mig temps Love you right, amb mandolina i piano.

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

Llibertat

Sí, I quit és un àlbum amb molts i variats perfils, i malgrat això presenta una coherència. Els textos reforcen la idea de disc subjecte a un concepte, i es desboquen en un dels temes finals, el filo-folk Blood in the street. "Segur que no t’importaria / si jo estigués morta al carrer, plena de sang / i puc comptar amb una mà / totes les vegades que realment em vas fer sentir lliure". Aquesta llibertat s’acaba imposant, representada per la invitació final a la pista de ball de Now it’s time, on Haim ens vol recordar que de les experiències desagradables en pot brollar bona música.