És hora de deixar-los en pau

Com és costum en la saga, El renéixer observa un grup de científics i soldats aparentment molt solvents que arriben al lloc més perillós del planeta convençuts que la seva missió serà bufar i fer ampolles i que, immediatament, comencen a morir de maneres terribles. Gareth Edwards, especialista a orquestrar espectacles plens d’imatgeria digital, no aconsegueix que les escenes d’acció derivades d’aquesta premissa resultin particularment sorprenents –¿com podrien, a hores d’ara?– però sí que, almenys, per moments siguin eficaços a l’hora de generar suspens.

Notícies relacionades

‘Romería’, ‘Sirat’ i ‘Sorda’, favorites dels premis Gaudí

Qui és Nick Reiner, el fill i presumpte assassí del director Rob Reiner i la seva dona: problemes amb les drogues i entrades i sortides de centres de rehabilitació

En qualsevol cas, i també com les seves predecessores, la pel·lícula deixa en evidència que, tot i que les estrelles d’aquesta saga són les bèsties prehistòriques –aquí, en concret, la més cridanera és una criatura mutant anomenada Distortus rex, dotada de sis extremitats i un crani gegant bulbós–, la seva capacitat de seducció és limitada quan les persones que les envolten són éssers insípids dissenyats tan sols per servir-los de dinar. En efecte, els seus personatges humans travessen l’espessa jungla, planes cobertes d’herba i instal·lacions científiques abandonades, i en cap moment diuen o no fan res mínimament interessant. Per agreujar les coses en aquest sentit, Edwards obliga els seus protagonistes a prendre decisions tan inexplicables que fins i tot els dinosaures semblen desconcertats per elles.

En última instància, diem, no té gaire sentit parlar de renéixer amb referència a una pel·lícula que, just igual que la successió d’estereotipats malvats que al llarg dels anys han passat per la saga a què pertany, amb prou feines es molesta a amagar que només vol els dinosaures per guanyar diners amb ells, i que mentrestant s’atreveix a omplir el seu metratge de missatges anticapitalistes però també, alhora, de quantitats exagerades de product placement. No és la pitjor de les pel·lícules juràssiques, però potser sí la més hipòcrita.