És hora de deixar-los en pau

És obvi que la persona encarregada de triar el títol de Jurassic World: El renéixer es va deixar emportar per un optimisme desmesurat. En realitat, fa més aviat la sensació de ser una seqüela molt conscient de la seva pròpia irrellevància, ambientada com està en un món que en el seu dia va adorar els dinosaures però ara se n’ha atipat, i les incessants referències del qual a la pel·lícula original de Steven Spielberg només serveixen per recordar-nos que, en els últims 30 anys, aquesta saga no ha sigut capaç d’aportar ni una idea, ni una seqüència ni un personatge dignes d’aquest model. Pot ser que el públic no hagi deixat de sentir-se atret per aquestes pel·lícules –encara no– però, sens dubte, els que les fan es van quedar sense idees molt temps enrere.

Com és costum en la saga, El renéixer observa un grup de científics i soldats aparentment molt solvents que arriben al lloc més perillós del planeta convençuts que la seva missió serà bufar i fer ampolles i que, immediatament, comencen a morir de maneres terribles. Gareth Edwards, especialista a orquestrar espectacles plens d’imatgeria digital, no aconsegueix que les escenes d’acció derivades d’aquesta premissa resultin particularment sorprenents –¿com podrien, a hores d’ara?– però sí que, almenys, per moments siguin eficaços a l’hora de generar suspens.

Notícies relacionades

En qualsevol cas, i també com les seves predecessores, la pel·lícula deixa en evidència que, tot i que les estrelles d’aquesta saga són les bèsties prehistòriques –aquí, en concret, la més cridanera és una criatura mutant anomenada Distortus rex, dotada de sis extremitats i un crani gegant bulbós–, la seva capacitat de seducció és limitada quan les persones que les envolten són éssers insípids dissenyats tan sols per servir-los de dinar. En efecte, els seus personatges humans travessen l’espessa jungla, planes cobertes d’herba i instal·lacions científiques abandonades, i en cap moment diuen o no fan res mínimament interessant. Per agreujar les coses en aquest sentit, Edwards obliga els seus protagonistes a prendre decisions tan inexplicables que fins i tot els dinosaures semblen desconcertats per elles.

En última instància, diem, no té gaire sentit parlar de renéixer amb referència a una pel·lícula que, just igual que la successió d’estereotipats malvats que al llarg dels anys han passat per la saga a què pertany, amb prou feines es molesta a amagar que només vol els dinosaures per guanyar diners amb ells, i que mentrestant s’atreveix a omplir el seu metratge de missatges anticapitalistes però també, alhora, de quantitats exagerades de product placement. No és la pitjor de les pel·lícules juràssiques, però potser sí la més hipòcrita.

Temes:

Dinosauri Steven Spielberg

Inicia sessió 0 Comentaris

Camp d’en Grassot, territori literari

Del Fort de Brégançon a Saint-Tropez