Rock’n’roll, pirates i perfum de Led Zeppelin al Rock Fest

Jornada d’encreuament de tribus rockeres, ahir al parc de Can Zam: els accents del sud de Lynyrd Skynyrd i el metal molt clàssic de Running Wild, l’entranyable lírica de barri de La Gripe y tú cohabitant amb l’ascendent garage-glam de The Hellacopters, i certa presència curiosa a la carpa, una gairebé desconeguda de cognom delator, Deborah Bonham. Però com deia l’eslògan, el heavy no és violència, i tot això va conviure en harmonia en la segona jornada del 9è Barcelona Rock Fest, programació que s’estén fins demà.

A l’espera de Lynyrd Skynyrd, concert programat al tall de mitjanit, els focus van apuntar a Running Wild, emblema del power metal alemany des dels anys 80 amb debilitat per les històries de pirates. Fa molt que la banda d’Hamburg consisteix en Rolf Kasparek, el seu poderós cantant, i els seus canviants socis, però sigui com sigui, el seu directe, a la seva blindada manera, funciona. Així va ser a Can Zam a través de les devastadores Fistful of dynamites, Riding the storm i Lead or gold, en un set que va conduir a l’elogi del món corsari de Under Jolly Roger, amb ambient de batalla campal en l’oceà i la seva olor de pólvora. Escena de glòria per a Running Wild a Barcelona, que mai havia comptat amb tant públic en un concert en aquesta ciutat.

Connexió catalana

Cal dir que es va agrair el toc refrescant dels suecs The Hellacopters, que no són gens heavies, però només per manejar boniques guitarres distorsionades ja encaixaven a la festa. Les Gibson SG que tocaven tant el frontman Nicke Anderson com el català LG Valeta (del grup ‘77, suplent temporal d’Andreas Tyrone Dregen Svensson i tot un revulsiu) van sonar a glòria des de l’arrencada amb Token apologies, tema del nou àlbum Overdriver. Duels guitarrers old school, sense passar-se de plomissos, una mica de blues (la sentida So sorry I could die) i els números contrastats: un nerviós By the grace of God, riffs musculats a The devil stole the beat from the Lord i la deliciosa I’m in the band, celebració del glamur rocker amb bastant morro («no costa tant que entenguis / que tinc obligacions amb els meus fans cridaneres / perquè soc a la banda»).

Notícies relacionades

No em miris, no em miris...

Oriol Broggi presenta un muntatge de ‘La tempestat’ "a l’antiga"

Abans, hi va haver cert galimaties general amb aquesta banda bilbaïna ara anomenada La Gripe y Tú, és a dir, La Gripe, en la missió de celebrar el llegat de Platero y Tú, amb dos dels seus exmembres d’aquell combo a les seves files, el baixista Juantxo Olano i el bateria Jesús García (absents: Fito Cabrales i Iñaki Antón). Material pla i col·loquial, realçat per dues coristes i amb números reconeixibles com María Magdalena o El roce de tu cuerpo. Poesia quotidiana, disparant contra l’excés de pretensions: a veure, «Juliette, yo sé que te llamas Inés». Van tancar amb una de les primeres fites de la saga Si tú te vas, el seu homenatge a John Fogerty i Rockin’ all over the world, amb un motiu guitarrer que va ser estirat a plaer per tal de rematar la sessió.

I a la carpa, la Deborah Bonham Band, encapçalada per la germana petita de John Bonham, el que va ser bateria de Led Zepelí, mort el 1980. Ella ha pres la seva carrera d’aquella manera (quatre àlbums en 40 anys; l’últim és Bonham-Bullick, compartit amb el seu guitarrista, Peter Bullick), però ni la seva actuació ni la seva banda van ser les pròpies d’uns aficionats. Veu amb caràcter i solvència, mostrant-se pròxima parlant en castellà, va desplegar un rock clàssic amb accents de blues (No angel) i per acomiadar-se va triar un vell trofeu zeppelinià, un Rock’n’roll en el qual va udolar a la genuïna manera de Robert Plant. Un respecte per les fonts mil·lenàries.