‘La quimera de l’or’ torna als cines restaurada per celebrar els 100 anys

Chaplin havia viscut el primer gran fracàs de la seva carrera amb Una mujer de París (1923), considerada avui una de les seves obres mestres. Quan la va fer, va córrer massa riscos per a una estrella del cine còmic com ell. El públic demanava pel·lícules de Charlot, i Chaplin els va donar un elegant i trist melodrama sentimental sense ell com a protagonista. Malgrat que la crítica la va enaltir després de la seva estrena, Una mujer de París va suposar un greu revés, perquè va trigar set mesos a rodar-se, va costar 800.000 dòlars de l’època (uns 695.000 euros) i va tenir un procés de gestació complicat: Chaplin es va obsessionar a rodar-la cronològicament, i això la va encarir encara més.

El cineasta havia de recuperar aviat el crèdit perdut amb el públic. Seguia sent una de les grans estrelles de Hollywood i ningú en el terreny de l’slapstick li passava pel davant, però començaven a aparèixer talents de consideració: el 1924, Buster Keaton va estrenar la fantasiosa El moderno Sherlock Holmes, i Harold Lloyd havia sorprès un any abans el públic amb la trepidant El hombre mosca.

La idea de fer un film sobre la febre de l’or a Alaska, entre finals del segle XIX i principis del XX, va sorgir en una de les seves habituals trobades amb Douglas Fairbanks i Mary Pickford, els seus socis de United Artists, la productora que havien fundat amb David W. Griffith el 1919 per controlar personalment les seves carreres. A casa de la parella va veure unes fotos de les zones entre Alaska i el Canadà, van començar a parlar de la recerca de l’or que es va produir en aquells anys i Chaplin va donar forma a una història en la qual, per descomptat, va reprendre el rodamon Charlot. No era qüestió de defraudar el públic per segona vegada. El pressupost de La quimera de l’or va ser més elevat que el d’Una mujer de París, lògic, tenint en compte tot el que es va haver de construir al plató i la filmació de difícils preses a la serralada californiana de Sierra Nevada en ple hivern; és el cas de la seqüència d’obertura al congost, per a la qual es van utilitzar quasi mil extres. El film va costar 923.000 dòlars de llavors (una mica més de 800.000 euros, tot i que s’especula que va poder ser més car), però en contrapartida va obtenir una recaptació arreu del món de tres milions i mig d’euros.

El públic el va tornar a aplaudir i Chaplin no va tornar a allunyar-se del patró clàssic que imposava Charlot, almenys fins a la perversa Monsieur Verdoux, en la qual el rodamon es va convertir en un assassí de viudes riques, segons un argument ideat per Orson Welles. Però això va ser ja l’any 1947. La quimera de l’or és de 1925, amb l’estil, la fotogènia i el gag físic del cinema mut. I en aquella època, malgrat l’amenaça que per als còmics com ell constituïa el so, Chaplin no va tenir rival.

La quimera de l’or, com passa amb El chico, Luces de la ciudad, Tiempos modernos i Candilejas, no és tant una comèdia, malgrat la seva mirada humorística sobre el món, com una comèdia dramàtica o una tragèdia amb humor. Perquè Chaplin no només narra l’odissea dels cercadors d’or, enfrontats a tota mena de perills en situacions de fred, gana i absència absoluta de recursos. També va incorporar elements d’una història real, la dels membres de l’expedició Donner, que a l’hivern de 1846-1847, mentre volien obrir un pas entre les muntanyes de Sierra Nevada per arribar a Califòrnia, es van perdre, es van quedar sense provisions i van acabar practicant el canibalisme amb els companys morts.

D’allà sorgiria una de les seqüències més boges de tota l’obra de Chaplin, la del rodamon i un fugitiu que es troben aïllats en una cabana en plena tempesta. La fam i la febre fan delirar l’individu i, en plena al·lucinació, visualitza Charlot com si fos un pollastre enorme. Mentrestant, el rodamon realitza una de les seves coreografies gestuals cuinant amb paciència una sabata en aigua bullint, traient-li els claus com si fos un llenguado amb espines i completant el plat amb els cordills com a exquisits espaguetis.

No falta cap dels elements en una aventura sobre l’obsessió per l’or ambientada en paratges inclements: un os amenaçador, la tempesta de neu, la troballa d’un filó i la pugna per quedar-se’l, la casa abocada en plena tempesta a un precipici i una baralla de saloon. Malgrat l’èxit econòmic i artístic –Chaplin es va anar superant tècnicament en cada nou film, prenent cada vegada decisions més arriscades i creatives–, el rodatge de La quimera de l’or no va estar exempt de conflictes, incloses les habituals relacions problemàtiques de Chaplin amb les dones.

Com ja li havia passat amb Mildred Harris, amb qui es va casar el 1918 quan ella era menor perquè estava suposadament embarassada –després va resultar que no–, el cineasta va contraure matrimoni sis anys després amb Lita Grey a Mèxic, durant una aturada del rodatge de La quimera de l’or. La mateixa situació: Lita tenia 16 anys –mantenia relacions amb el director des dels 12– i estava embarassada. Aquesta vegada no va ser una falsa alarma, i d’aquell matrimoni per estricte compromís –per evitar que Chaplin anés a la presó per tenir relacions sexuals amb una menor– van néixer Charles Chaplin júnior i el també actor Sidney Chaplin.

Protagonista femenina

A més, Lita interpretava el paper femení principal, el de la noia del bar de la ciutat minera que festeja amb el rodamon en la segona part de la pel·lícula. Va patir un desmai en ple rodatge, el metge va certificar que estava encinta i Chaplin la va substituir per Georgia Hale. Aquesta actriu va rodar gairebé alhora The salvation hunters, de Josef von Sternberg. Després va suplir puntualment Virginia Cherrill a Luces de la ciudad, unes preses que van ser rebutjades. No va superar el pas traumàtic del mut al sonor. També va mantenir una relació amb Chaplin, airejada al llibre Charles Chaplin: Intimate close-ups, que Geòrgia va escriure als 60 però no es va publicar fins a 1995, deu anys després que morís l’actriu.

Notícies relacionades

Busca el teu estil en set passos

El misteri i labogeria de Slipknot

Una altra de les escenes més recordades de La quimera de l’or és la de la dansa dels panets, quan el rodamon, assegut en una taula amb quatre noies, enfila dues forquilles a dos pans i els fa ballar en l’aire. El gag va ser tan cèlebre que a Chaplin li demanaven que el reproduís en molts sopars i festes a les quals assistia. Com a curiositat, aquesta enginyosa escena la va agafar de Roscoe Fatty Arbuckle, que va ser el mestre de Buster Keaton, mentre que Mack Sennett ho va ser de Chaplin. En el curt The rough house (Tres pies al gato), dirigit i interpretat el 1917 per Fatty i Keaton, l’actor realitza el ball dels pans amb les forquilles al menjar en una casa d’hostes, tot i que és menys estilitzat i dura només uns quants segons.

La quimera de l’or va ser reestrenada amb èxit el 1942, dos anys després d’El gran dictador i en plena contesa mundial. Chaplin la va supervisar amb un acompanyament musical diferent i una veu en off del propi director i actor. Va realitzar un nou muntatge que va passar dels 95 minuts de la versió muda als 72. Algunes preses són lleugerament diferents perquè, per a aquesta nova versió, Chaplin va utilitzar les que havia filmat amb una càmera alternativa que rodava simultàniament, que era una pràctica habitual.