La renovadora del fado

Katia Guerreiro representa el ressorgir que el fado va viure a principis d’aquest segle, quan el gènere es va treure de sobre vells estigmes i va connectar amb un públic jove. Però ella ja se n’ha convertit en un referent amb una carrera de 25 anys que celebra en la gira que la porta avui al teatre Poliorama, dins del Festival de Fado de Barcelona. Recital en el qual augura sensacions fortes. "Pots recórrer tota la teva vida en un concert de fado", adverteix. "Les emocions, secrets, esperança, estan en el fado, i és tan intens que és inoblidable".

Tres anys després del seu últim àlbum, Mistura, no es planteja per ara un nou disc, sinó anar llançant cançons. "En aquest 25è aniversari el pla és no tenir plans", indica. La novetat és Capitães da areia, una composició que van crear per a ella Helder Moutinho i Tóli César Machado, inspirada en un clàssic de 1937 de l’escriptor brasiler Jorge Amado. "Parla de dos amants que se senten com capitans, amos del món, disposats a fer del seu amor el més gran i bonic, sense pensar en res més", explica. Una peça amb piano, instrument que, en contra del que podria semblar, "té història en el fado", explica, ja que "és així com es tocava antigament als salons de la burgesia i la noblesa de Lisboa".

Nascuda a Sud-àfrica el 1976, pares fugits d’Angola després de la independència, Guerreiro va créixer a les Açores, va estudiar Medicina a Lisboa i es va especialitzar en oftalmologia. Aquesta va ser la seva professió 12 anys i la va compaginar amb el cant i les gires. Al principi el fado li feia respecte, tot i que l’atracció era irresistible. "Jo no vaig créixer anant a cases de fado, no pertanyia al seu món i em feia por", confessa. "És una música que cal conèixer: la seva història, els seus personatges, la seva jerarquia. Vaig trigar deu anys a sentir-me més segura". Després de la mort d’Amália Rodrigues el 1999, "tothom a Portugal va començar a buscar una nova Amália, una nova diva", recorda. "Però no hi ha una nova diva del fado, sinó bones artistes, també homes, que continuen difonent el gènere arreu del món". Avui veu que "es busquen noves sonoritats per conquerir nous oients", apunta. "Tenen tota la legitimitat, però jo continuo fent el clàssic perquè, si no, ningú defensaria la tradició". Veus ja consagrades com Mariza, Ana Moura i Carminho "tenen la seva personalitat, i ja hi ha una nova generació que les copia, però la gent continuarà elegint-les a elles".

Notícies relacionades

Bad Gyal mana el dia inaugural del Share Festival

Madrid canvia la llei per donar més control als concerts del Bernabéu

Passió i fatalitat

Hi ha un sentit de la passió irremeiable, i certa fatalitat, que flota en Estranha forma de vida, peça icònica del repertori d’Amália Rodrigues, amb la qual Guerreiro s’identifica. "És difícil d’explicar, però té a veure amb la dedicació i l’entrega tan profunda, amb la intimitat que es crea amb el públic en un concert de fado, ja que l’artista sent que aquest lloc és casa seva i que l’audiència necessita escoltar la seva veritat". Paraules que traslladarà al Poliorama, on actuarà amb "l’acompanyament clàssic del fado", guitarra portuguesa, guitarra clàssica i baix acústic.