Lucinda Williams, rock’n’roll que commou i s’enfurisma

Amb l’àlbum Stories from a rock’n’roll heart (2023), Lucinda Williams va treure forces de la feblesa i va demostrar que la seva carrera continuava viva malgrat els revessos de salut (l’ictus que va patir fa tres anys). Ara, en un escenari, no és la d’abans, però la vida també és això: canviar, encaixar cops, potser flaquejar i continuar creient en el que fas, i no es pot afirmar que el que es va veure i sentir ahir a Apolo fos una deformació del que és i representa aquesta valuosa cantautora roots de Louisiana.

Una cantant que ja no toca la guitarra, perquè la malaltia li va deixar algunes incapacitats al costat esquerre. Però la va acompanyar la seva molt competent banda, habilitada per aixecar el rock marca de la casa i mostrar-se subtil en els registres més del sud, amb pedal steel i guitarra acústica. Molta fibra per començar: el riff blues-rock de Can’t let you go (de Randy Weeks) i l’expeditiu Rock’n’roll heart, que parla del poder de la guitarra per treure’t d’un destí gris i salvar-te la vida (i que en l’àlbum va comptar amb les veus dels seus amics Bruce Springsteen i Patti Scialfa).

Notícies relacionades

Bad Gyal mana el dia inaugural del Share Festival

Madrid canvia la llei per donar més control als concerts del Bernabéu

És cert que li faltava una mica del seu vigor secular, però l’accent expressiu i el sentiment ho van compensar amb un cançoner esquitxat pels comentaris introductoris que feia en cada peça. Hi va haver més material fresc i rescats d’àlbums de capçalera com Car wheels on a gravel road (1998), com el tema titular, Drunken angel i aquests exemplars en els quals hi ha tanta duresa com sensibilitat: Pineola (inspirada en l’autoimmolat poeta Frank Stanford), l’emotiva repesca de Fruits of my labor i un tènue reggae Are you down, incendiat en el tram final pel fi guitarrista, que no era cap altre que Marc Ford, ex The Black Crowes (que també es va lluir en el número beatle While my guitar gently weeps, de George Harrison).

A Lucinda Williams no li agrada Trump i ens ho va fer saber. "Em sento avergonyida i demano disculpes com a americana pel comportament del nostre Govern", va afirmar, disposant-se a elevar el to per donar-ho tot en el tram final. Va obrir el bis amb la molt simptomàtica So much trouble in the world, de Bob Marley; va seguir amb una irada Joy (amb toc de Heartbreaker, de Led Zeppelin) i va tancar amb Rockin’ in the free world, de Neil Young, deixant clar que la vulnerabilitat física no talla el pas a la fúria.