Rebecca Solnit, escriptora i activista nord-americana: "La gent està emprenyada. I quan t’emprenyes, perds la por"

Mai he estat d’acord amb la tesi de la doctrina del xoc. La gent corrent no és fràgil ni està desconcertada. Sé que la sensació ha sigut la de 100 petits incendis. No pots apagar-los tots, però pots elegir el teu. Una cosa que em va semblar molt encoratjadora va ser que, l’endemà de les eleccions, vaig descobrir que els dos grups climàtics en les juntes directives dels quals participo havien elaborat plans per si Trump guanyava. Així que estàvem preparats. Tots van entrar en vigor.

¿Diria que hi ha una resistència forta contra Trump?

S’han presentat centenars de demandes i la gent de Trump n’ha perdut la majoria, perquè una gran part del que intenten fer és il·legal. Hi va haver resistència popular i també dels demòcrates al Congrés. Les protestes contra Tesla, a les quals he assistit a San Francisco, van començar gairebé immediatament i crec que han tingut un èxit extraordinari. Les vendes de Tesla han caigut dràsticament arreu del món, la marca probablement està contaminada per sempre. Tesla està en seriosos problemes, la qual cosa és un exemple del poder que podem tenir quan actuem. La gent està molt emprenyada. I quan t’emprenyes, perds la por.

¿Creu que veurem molta més resistència?

La història no és lineal. Black Lives Matter va passar diversos anys organitzant protestes, però ningú esperava que, després de l’assassinat de George Floyd, es multiplicarien per cent i es convertirien en les protestes més grans de la història dels Estats Units. Així que no sé què passarà, però m’anima no només la resistència, sinó veure també gent que mai ha fet això abans. Els meus pares em van portar a marxes per la pau contra la guerra del Vietnam. Vinc d’una família d’esquerres. Faig activisme des de la dècada de 1980. Però en les protestes de Tesla vaig conèixer molta gent fent-ho per primera vegada. Va ser superemocionant.

¿No li sembla que la bretxa entre generacions no era tan pronunciada des dels 60? En assumptes com el clima, per exemple.

Una de les dues organitzacions climàtiques de les quals formo part es diu Third Act. Està dirigida per un dels grans líders climàtics del món, Bill McKibben. Ell es va adonar que les persones més grans de 60 anys estaven desateses. Hi ha una tonteria que es veu molt en el món anglosaxó: diuen que els joves són increïbles, que són el futur. Així que Bill va fundar un grup per a persones més grans de 60 anys perquè, sovint, estan jubilats. No temen ser arrestats. Ara hi ha més de 100.000 membres molt actius políticament.

En el seu assaig defensa la importància del relat en el discurs del clima. ¿Quines són les històries que paralitzen?

Una història que se sent molt és la que diu que gent comuna no té poder. Que no podem detenir la indústria dels combustibles fòssils. Una altra és que no tenim les solucions, quan de fet les tenim. I són boniques, extraordinàries i realment revolucionàries. L’energia renovable era molt primitiva fa 25 anys. Ara, realment ho podríem alimentar gairebé tot amb electricitat obtinguda del vent, el sol, l’aigua, l’energia geotèrmica, de fonts netes. Alguns diuen que és massa tard. Mai serà massa tard. Sempre hi ha alguna cosa que val la pena fer.

Un altre dels relats estesos és el de l’empremta climàtica.

Les corporacions i la indústria dels combustibles fòssils van promoure la idea de l’empremta climàtica, que consistia a ser pur, perfecte i virtuós, ja sap, consumir amb molta cautela. Però podem fer molt més. El que la crisi climàtica necessita de nosaltres no és que ens quedem a casa, siguem perfectes i reciclem les nostres llaunes. Necessita que sortim al món a unir forces per impulsar el canvi. Necessitem ser activistes, no només consumidors.

Fa una dècada vostè va tenir molt a veure a donar a conèixer el terme mansplaining, avui adoptat de manera global en la conversa. ¿Sent que s’ha avançat?

Òbviament, no hem acabat la revolució, però he vist grans canvis. No es parla prou de l’enorme auge del feminisme que va començar al voltant del 2013. Per això Harvey Weinstein és a la presó. Però també crec que el feminisme ha canviat els homes més del que diem. Es presta molta atenció a la masclosfera, a Andrew Tate, a aquesta nova hipermasculinitat, que em sembla molt trista. Els estan donant als homes idees impossibles del que hauria de ser la masculinitat, realment miserables i alienadors.

L’esperança és clau al seu llibre. ¿La necessitem més que mai?

L’esperança és, en essència, que les coses puguin ser diferents, la sensació que el futur és una cosa que estem construint en el present. Sovint, la gent tem la incertesa i l’evita mitjançant l’optimisme, el pessimisme, el cinisme i el derrotisme, que en realitat és la idea que ja sabem què és el futur. Però no és així. Si comprens els últims 75 anys d’història, veuràs uns canvis increïbles i sorprenents. La gent corrent, quan s’uneix, té molt poder.

Notícies relacionades

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

Bonica veu a l’angoixa climàtica

Davant, per contra, del que ens volen fer creure.

La gent corrent ha exercit el poder moltes vegades, canviant el món cap a millor. De fet, gairebé tot allò bo que tenim es deu que la gent corrent va lluitar per això.