Trànsit, fe i supervivència

Ungida d’una certa espiritualitat, iniciada com un viatge en trànsit pel desert, enaltida per una mirada sobre l’ensorrament evident de la civilització occidental i culminada amb la lluita per la supervivència en un medi hostil, la quarta pel·lícula d’Oliver Laxe, recompensada a Canes amb el premi del jurat, és un més que convincent i potent salt qualitatiu en la seva filmografia. No pel que fa a temes i idees, coherent amb tot el que es va desenvolupar fins a l’actualitat a Mimosas i Lo que arde, sinó en relació amb els mitjans de producció que s’han tingut per aconseguir una experiència absolutament cinètica.

Notícies relacionades

Un estudi demostra que els romans ja buscaven or a la Cerdanya

Alta literatura de transistor

Són tan importants els personatges com l’espai. Essencials l’home madur i el seu fill petit, a la recerca entre els espectadors d’una rave de la filla i germana desapareguda, i aquells que coneixen durant la seva experiència iniciàtica. Essencial el desert insondable i les muntanyes africanes que creuen junts o per separat.

Laxe no es casa amb ningú. Ni referències gaire explícites –tot i que hi hagi present alguna cosa d’El salario del miedo, el film rodat per H. G. Clouzot el 1953 sobre gent que transporta dinamita en camions per camins tortuosos–, ni un gènere concret –drama, document transversal, aventura on the road, supervivència–, ni personatges amb qui l’espectador pugui traçar aproximacions empàtiques. És un film molt físic més enllà de les imatges inicials de música electrònica al desert marroquí. Molt lliure. Amb alts i baixos i algunes redundàncies, però de singular calat visual perquè Laxe i el gran director de fotografia Mauro Herce es complementen a la perfecció.